Poesia
"Crec que el poeta actual ha d'ampliar el seu camp, sortir dels llibres i projectar-se amb un seguit de mitjans que li dóna la societat mateixa i que el poeta pot fer servir com a vehicles insòlits, tot injectant-los un contingut ètic que la societat no els confereix. D'aquí arrenquen les experiències de la poesia visual que, per a mi, esdevé la poesia experimental pròpia del nostre temps. La recerca d'un nou terreny entre ellò visual i allò semàntic."
Joan Brossa, 1987
En aquest podcast parlem amb Luz Pichel sobre llengües que fan mal al cos i la poesia amb què aquest dolor és retornat al món com a desafiament. Entre la lectura dels seus poemes i el relat en primera persona, reflexionem sobre els marges de la veu i de l'idioma, el conflicte de classe que deixa a la vista el castrapo, el perill de donar veu a les sense veu, la migració gallega i la condició desplaçada de qui escriu.
Parlem d’Accidents polipoètics 2020, amb Xavier Theros. Accidents Polipoètics va ser un duet de polipoesia que va estar en actiu entre el 1991 i el 2017, quan va morir un dels dos integrants, Rafael Metlikovez. En aquells anys van fer recitals per Catalunya, Espanya, Itàlia, França, Alemanya, Portugal, els Estats Units, Colòmbia i Mèxic, així com al Centre Georges Pompidou de París o al Bowery Poets Club de Nova York. En aquesta ocasió sentirem els seus poemes clàssics, recitats ara a una sola veu.
Charles Bernstein és poeta, assagista, editor i professor emèrit de la Universitat de Pennsylvania. Va ser, al costat de Bruce Andrews, co-editor de la revista L=A=N=G=U=A=G=E, que va donar nom al moviment de més d'un centenar poetes interessats a explorar radicalment l'escriptura, des de les dues costes nord-americanes a la fi dels anys 70 i durant la dècada dels 80.
La publicació Passió i cartografia per a un incendi dels ulls es planteja com el colofó de l’exposició col·lectiva Apunts per a un incendi dels ulls, el primer projecte de Panorama, una sèrie de pràctiques transdisciplinàries que explora les estètiques i les pràctiques artístiques contemporànies principalment locals.
El llibre reprodueix un poema de Gabriel Ventura que es descompon en una pluralitat de veus i punts de vista dibuixant una cartografia textual d'Apunts per a un incendi dels ulls. La publicació inclou també una selecció d’imatges de les obres a les sales del museu.
Podria semblar una obvietat reconèixer en Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), sobretot, un poeta, però creiem que cal emfatitzar-ho en relació amb la seva manera de fer, la seva poiesis. L’exposició Poesia Brossa va fer dialogar i confrontar la seva obra amb els artistes Marcel Mariën, Nicanor Parra i Ian Hamilton-Finlay.
Brossa era poeta, però els seus treballs sempre es van trobar en l’encreuament de llenguatges. Col·laborador freqüent d’altres artistes, així com de músics, cineastes, ballarins, humoristes i fins i tot mags, la seva obra jugava constantment a trencar les convencions i els límits entre disciplines.
“El llenguatge és la tecnologia més barata”. Sota aquesta premissa, la poetessa María Salgado explora la extraordinària producció de significats que es produeix entre l'àudio, la gràfica i el gest, quan s'opera sota el radar del que dicten la lletra i el discurs. A la seva pràctica, híbrida i sincrètica, fonemes, frases i paraules són plàstica i pràctica d’allò que ella anomena “lenguajeo”, és a dir “la vivesa o moviment de les llengües per a prendre formes diferents, desafiadores o boniques a la boca, l'ull, l'oïda i la memòria no només de qui emet sinó també de qui rep cada vegada”. I així es pot veure, sentir i escoltar als seus quatre llibres de poesia publicats fins a la data, al seu blog, al projecte sonor al costat de Fran MM Cabeza de Vaca, a la seva recerca com a part del Seminari Euraca (i adjacents) i... sobre l'escenari.
Idiorítmies, un programa centrat en el treball entorn de les pràctiques performatives i impulsat pel desig poètic de construir, des de la institució i a través de l’acció, una comunitat imperfecta, efímera i inestable; de teoritzar en col·lectiu i de reflexionar sobre el potencial del cos en una esfera pública dominada per la paraula.
Vídeo de la performance realitzada al MACBA:
- Itziar Okariz, Capítulo 2, V.W. En sustracción (2013)
- María Salgado, Lírica / 3 (2017)
- Marc Matter, Language-Monsters
En aquest podcast Roberto Jacoby obre els seus llibrets de poesia i ens parla d'escriptura, inspiració, saqueig i desmaterialització; de blancs i negres, sofàs-llit, art, política i activismes. Assenyalant el Sud diferencia les dictadures toves de les dures i dels neofascismes que s’acosten. I des del Sud també invoca els espais d'imaginació política que es van obrir des de l'avantguarda argentina, l'Instituto Di Tella i l'experiència col·lectiva de “Tucumán Arde”.
Poeta, dramaturg i artista plàstic, Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) va produir una extensa obra. Als anys quaranta va conèixer el poeta J. V. Foix, un dels seus referents literaris, i també el filòsof Arnau Puig i els artistes Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats. Amb ells va fundar el grup i la revista d'avantguarda Dau al Set (1948), en la qual va col·laborar amb textos surrealistes que consistien en l'escriptura d'imatges oníriques i hipnagògiques properes a l'automatisme psíquic. Va ser el començament d'una obra literària molt àmplia que utilitzava el llenguatge com a mitjà d'experimentació i que va portar el seu autor cap a la poesia visual, la dramatúrgia, l'escultura i la performance.
Enregistrar de debò no serà possible fins al segle XX, quan la tecnologia permetrà enregistrar, reproduir, manipular i multiplicar la veu del poeta. Una sola font, infinites capes. Una màquina que permet plasmar la multiplicitat que hi ha en cada veu, en cada home. I serà quan neix un nou gènere, una nova senda que no és res més que la recuperació de la poesia primigènia, la d'abans del paper: veu i repetició. En aquest mix capturem algunes de les infinites instàncies de repetició i veu de la col·lecció de poesia sonora d'Eduard Escoffet.
«Brossa no crea; tria», diu Roger Bernat. I, efectivament, Brossa treballa amb poemes esparsos, frases, idees anotades en els marges, retalls de premsa, obres teatrals i parateatrals: «cada nova classificació produeix un nou llibre». Poesia Brossa mostra, a través de publicacions, investigacions plàstiques, teatre, cinema, música i gestos dels quals va ser pioner, que la seva obra juga a trencar les convencions i els límits entre disciplines.