"Crec que el poeta actual ha d'ampliar el seu camp, sortir dels llibres i projectar-se amb un seguit de mitjans que li dóna la societat mateixa i que el poeta pot fer servir com a vehicles insòlits, tot injectant-los un contingut ètic que la societat no els confereix. D'aquí arrenquen les experiències de la poesia visual que, per a mi, esdevé la poesia experimental pròpia del nostre temps. La recerca d'un nou terreny entre ellò visual i allò semàntic."

Joan Brossa, 1987

Podria semblar una obvietat reconèixer en Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), sobretot, un poeta, però creiem que cal emfatitzar-ho en relació amb la seva manera de fer, la seva poiesis. L’exposició Poesia Brossa va fer dialogar i confrontar la seva obra amb els artistes Marcel Mariën, Nicanor Parra i Ian Hamilton-Finlay.

Brossa era poeta, però els seus treballs sempre es van trobar en l’encreuament de llenguatges. Col·laborador freqüent d’altres artistes, així com de músics, cineastes, ballarins, humoristes i fins i tot mags, la seva obra jugava constantment a trencar les convencions i els límits entre disciplines.

Son[i]a #247 María Salgado
30.10.2017

“El llenguatge és la tecnologia més barata”. Sota aquesta premissa, la poetessa María Salgado explora la extraordinària producció de significats que es produeix entre l'àudio, la gràfica i el gest, quan s'opera sota el radar del que dicten la lletra i el discurs. A la seva pràctica, híbrida i sincrètica, fonemes, frases i paraules són plàstica i pràctica d’allò que ella anomena “lenguajeo”, és a dir “la vivesa o moviment de les llengües per a prendre formes diferents, desafiadores o boniques a la boca, l'ull, l'oïda i la memòria no només de qui emet sinó també de qui rep cada vegada”. I així es pot veure, sentir i escoltar als seus quatre llibres de poesia publicats fins a la data, al seu blog, al projecte sonor al costat de Fran MM Cabeza de Vaca, a la seva recerca com a part del Seminari Euraca (i adjacents) i... sobre l'escenari.

Idiorítmies, un programa centrat en el treball entorn de les pràctiques performatives i impulsat pel desig poètic de construir, des de la institució i a través de l’acció, una comunitat imperfecta, efímera i inestable; de teoritzar en col·lectiu i de reflexionar sobre el potencial del cos en una esfera pública dominada per la paraula.

Vídeo de la performance realitzada al MACBA:

  1. Itziar Okariz, Capítulo 2, V.W. En sustracción (2013)
  2. María Salgado, Lírica / 3 (2017)
  3. Marc Matter, Language-Monsters
Son[i]a #275 Roberto Jacoby
23.11.2018

En aquest podcast Roberto Jacoby obre els seus llibrets de poesia i ens parla d'escriptura, inspiració, saqueig i desmaterialització; de blancs i negres, sofàs-llit, art, política i activismes. Assenyalant el Sud diferencia les dictadures toves de les dures i dels neofascismes que s’acosten. I des del Sud també invoca els espais d'imaginació política que es van obrir des de l'avantguarda argentina, l'Instituto Di Tella i l'experiència col·lectiva de “Tucumán Arde”.

Poeta, dramaturg i artista plàstic, Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) va produir una extensa obra. Als anys quaranta va conèixer el poeta J. V. Foix, un dels seus referents literaris, i també el filòsof Arnau Puig i els artistes Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats. Amb ells va fundar el grup i la revista d'avantguarda Dau al Set (1948), en la qual va col·laborar amb textos surrealistes que consistien en l'escriptura d'imatges oníriques i hipnagògiques properes a l'automatisme psíquic. Va ser el començament d'una obra literària molt àmplia que utilitzava el llenguatge com a mitjà d'experimentació i que va portar el seu autor cap a la poesia visual, la dramatúrgia, l'escultura i la performance.

INTERRUPCIONS #18 Vox et repetitio
21.10.2014

Enregistrar de debò no serà possible fins al segle XX, quan la tecnologia permetrà enregistrar, reproduir, manipular i multiplicar la veu del poeta. Una sola font, infinites capes. Una màquina que permet plasmar la multiplicitat que hi ha en cada veu, en cada home. I serà quan neix un nou gènere, una nova senda que no és res més que la recuperació de la poesia primigènia, la d'abans del paper: veu i repetició. En aquest mix capturem algunes de les infinites instàncies de repetició i veu de la col·lecció de poesia sonora d'Eduard Escoffet.

La meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra.
Helena Almeida