Des de la paraula escrita Art i literatura

Freak Orlando (1981) és una farsa delirant que presenta un viatge en el temps estructurat en cinc episodis. Classificada per Ottinger com a Welttheater (teatre del món), pretén resseguir la història de la humanitat des dels orígens fins al present, posant l’èmfasi en els prejudicis, la incompetència, l’ànsia de poder, la por, la bogeria, la crueltat i la vida quotidiana. Amb gran ironia, Ottinger revisita la novel·la de Virgina Woolf Orlando: A Biography (1928), considerada una fita en la literatura modernista, feminista, queer i transgènere, que descriu la vida d’un poeta durant diversos períodes històrics, a través dels segles, en què va canviant de sexe.

Els protagonistes d’Ottinger són una sèrie de «personatges desencantats» que recorden el carnaval dels marginats de la pel·lícula Freaks (1932) de Tod Browning i la fotografia de Diane Arbus. En aquest sentit, Ottinger combina la novel·la de Woolf amb l’estètica camp alemanya per fer-ne un teatre de la diferència.

"Vaig començar conreant la poesia literària en tots els camins possibles. Després va venir la poesia visual i després els poemes objecte. La poesia visual la vaig començar a fer quan em va caldre sortir del suport del llibre. Va ser una experiència similar a la que havia fet amb el teatre cap als anys quaranta. Es tractava d'una insòlita combinació de paraules, actors i telons que donava el que més trobo a faltar en un poema: el moviment. Resulta cert que per obtenir el màxim possible has d'apuntar l'impossible."

Joan Brossa

Garcia Riera, Joan: «Joan Brossa ha dedicat un poema visual a Badalona: el poeta ha acceptat fer una obra per encàrrec de “Reactivació Badalona”», Revista de Badalona, núm. 2830 (6 de novembre de 1987).

Dora García parteix d’una de les obres més críptiques de la literatura universal: Finnegans Wake de James Joyce. Publicada el 1939, la darrera novel·la de l’escriptor és una de les millors representacions literàries de l’inconscient, un text circular que imposa una hermenèutica mai definitiva. És potser per això que la Zurich James Joyce Foundation, constituïda per un grup de lectors amateurs, es reuneix setmanalment des de 1986 per llegir, junts i en veu alta, el text de Joyce i aportar comentaris. Dora García ha enregistrat les sessions d’aquest club suís que compta amb la biblioteca joyciana més completa d’Europa.

The Joycean Society posa en escena les millors virtuts de la pràctica conversacional, la interpretació literària i la producció de significat.

En paral·lel, l’artista ha reproduït deu exemplars del llibre de Joyce amb totes les anotacions i comentaris realitzats al llarg dels anys per la Zurich James Joyce Foundation. Exhausted Books mostra els llibres després de ser llegits i reiteradament interpretats pels seus lectors.

L'exposició Rodney Graham. A través del bosc manllevava el títol d'una de les frases clau (Through the forest) de la traducció anglesa de Lenz (1835), la novel·la del dramaturg alemany Georg Büchner, dedicada al tema romàntic de perdre's pel bosc. Graham es va apropiar del text de Büchner en la seva obra homònima, Lenz (1983). En l'exposició, el bosc es presentava alhora com a leitmotiv, lloc i metàfora. La seva obra arrela en l'art conceptual dels vuitanta i indaga, d'una manera lúdica i teatral, en la història de l'art del nostre temps a partir d'un complex repertori d'apropiacions literàries, pel·lícules, fotografies i pintures.

Cap al 1986 Rodney Graham descobreix una traducció anglesa de Lenz, un relat de l'escriptor romàntic alemany Georg Büchner. Hi troba una particularitat en la paginació del text que fa que les paraules «Through the forest» coincideixin dues vegades en el pas d'una pàgina a la següent. Això desperta l'interès de Graham i el fa reflexionar sobre les possibilitats inherents de la repetició. El text es converteix així en un loop, segons la terminologia cinematogràfica, en una experiència que serà decisiva per a treballs posteriors. Graham construeix una màquina de llegir amb la qual mira de fer patent i visible el que experimenta. Disposa les primeres cinc pàgines, en què ha detectat el curiós efecte, de tal manera que es produeixi una rotació contínua. L'aparell resultant opera com una màquina òptica.

Joan Jonas, artista pionera en la pràctica de la performance, el cinema experimental i la videoinstal·lació, ha tractat els clixés propis de la feminitat. En el seu treball deconstrueix la imatge de la dona i els seus comportaments estereotipats.

Fortament intuïtiu, el modus operandi de Jonas s'inicia, tot sovint, en un text, en un poema, en una història, que pren elements de llegendes i mites, i també d'escriptors com Eduardo Galiano, James Joyce, H. D. (Hilda Doolittle), Ezra Pound, Jorge Luis Borges o William Carlos Williams. El seu interès per la semiòtica té el correlat en la disposició que duu a terme en les seves performances del temps i l'espai en forma de capes. En els inicis del seu treball, les temàtiques de les seves obres remeten a ella mateixa, al cos de l'artista, els seus avatars, les transformacions, les deformacions i les reconstruccions a través del seu alter ego, d'abstraccions de la feminitat o de la contraposició de rols sexuats. Més endavant, la dramatúrgia del text remet a fets històrics però procedents de la faula o l'epopeia. La selecció d'obres permet constatar com la producció de Jonas roman fidel a un sistema d'expressió i a una temàtica extraordinàriament coherents entre si, fins a tal punt que les diferents instal·lacions i vídeos que ha produït des dels primers anys setanta fins ara semblen respondre a un únic programa.

Janet Cardiff (Brussel·les, Ontario, Canadà, 1957) i George Bures Miller (Vegreville, Canadà, 1960) utilitzen el so i la veu com a matèria primera de les seves instal·lacions. A través d'elaborats processos d'enregistrament, edició i reproducció aconsegueixen crear ambients que embolcallen, que transporten l'espectador a dimensions virtuals on realitat i ficció es confonen.

Cada obra imposa un temps i un ritme particular, i fusionen l'experiència del teatre, el directe, amb la del cinema, equiparant-se amb un nou gènere de narració. Precisament aquesta altra visualitat lectora aproxima les obres de Cardiff i Miller a la literatura, generant un guió que pot ser llegit o interpretat segons la mirada o l'oïda de cada lector-espectador, donant lloc a històries que conviuen en el temps i que transporten al visitant a ficcions superposades: la del museu i la de les obres. Les fonts d’inspiració dels artistes són, entre altres, textos literaris i acadèmics firmats per Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Philip K. Dick, J.W. Dunne, Robert Jourdain i Franz Kafka.

Luis Claramunt. El viatge vertical presenta una àmplia tria d'obres, fetes entre principis dels anys setanta i finals dels noranta. Malgrat que Luis Claramunt (Barcelona, 1951 – Zarautz, 2000) és conegut quasi exclusivament com a pintor, aquesta exposició tracta de mostrar-ne una cosmologia complexa, unitària i coherent, que incideix en les seves sèries de dibuixos, els treballs fotogràfics i els llibres autoeditats que complementen i desborden el seu treball pictòric.

El viatge vertical descobreix un artista que escriu, a través del dibuix, la fotografia i els llibres autoeditats, una gran quantitat de pàgines en què la història de la literatura esdevé un contrapès inseparable de la història de la pintura. La seva obra suggereix llocs i entorns humans: topografies literàries, ficcions i relats que ocupen l'ull i l'esperit.

Artista pionera de l'art combatiu dels anys seixanta i setanta. Feminisme, activisme polític, art, dansa, figuració i poesia s'entrellacen en l'obra de Spero (Cleveland, Ohio, 1926 – Nova York, 2009).

Les categories artístiques tradicionals es dissolen en l'obra de Spero: l'artista utilitza l'escriptura com a crit; el llenguatge, com a grafit; el text, com a incisió en el cos. Un cos, el seu i el de moltes altres dones, que s'expressa a través del ritme i del moviment; de la dansa, en definitiva. Una dansa mallarmeana modelada com a escriptura i gest poètic.

L'Action restreinte (L'acció restringida) és el títol d'un assaig del poeta Stéphane Mallarmé publicat el 1897. S’hi planteja la naturalesa limitada i concentrada de l'acció poètica, així com la capacitat de l'escriptura per escenificar les tensions entre el que s’idealitza i la quotidianitat. L'exposició Art i utopia. L'acció restringida partia de la poètica mallarmeana per revisar alguns moments clau de l'art produït durant les set primeres dècades del segle XX. En aquest recorregut transversal per la història de l'art modern s'abolien els tradicionals antagonismes entre innovació formal i eficàcia política, per demostrar que l'única utopia possible es troba en el llenguatge, en l’"acció restringida" i, alhora, expansiva de l'acte poètic. Una línia de ressonàncies aparentment invisibles unia els escrits del poeta francès amb les obres d'artistes com Odilon Redon, Marcel Duchamp, Antonin Artaud, Marcel Broodthaers i Jeff Wall. L'exposició va aplegar un total de 900 peces –entre dibuixos, pintures, escultures, objectes, instal·lacions, fotografies, pel·lícules, llibres i material documental– amb les quals s'escenificaven relats alternatius de la història de l'art modern.