Acabat l'edifici del museu i abans d'iniciar les activitats d'aquest, es va creure convenient efectuar unes jornades de portes obertes per a que el públic de Barcelona pogués conèixer l'edifici. Del dia 30 d'abril al dia 1 de maig de 1995 el museu acollí en els seus espais divuit obres d'art pertanyents als diversos fons que integraven el Consorci. No hi havia cap pretensió curatorial que anés més enllà de presentar els espais expositius de l'edifici.

Carlos Pazos és un artista que constata el fracàs de la modernitat i qüestiona qualsevol sistema de representació: la imatge ja no pot evocar cap realitat i el jo respon a una ficció. L’artista s’amaga rere diverses màscares i utilitza souvenirs i objectes per fer del col·leccionisme un dels eixos centrals de la seva obra. Amb estètica kitsch, combina la poètica de l’objecte amb la ironia i la màscara narcisista.

Sergi Aguilar va participar a la jornada de portes obertes amb l'obra Central (1986). Aquest artista forma part d’una generació d’escultors la trajectòria artística dels quals eclosiona a l'Espanya de la Transició. Es tracta d’un grup eclèctic i heterogeni que, en cert sentit, pren el relleu de l’informalisme dels anys de la postguerra, i ho fa passant pels ensenyaments del minimalisme i l’art conceptual. Al costat d’Aguilar trobem artistes com Cristina Iglesias, Francisco Leiro, Miquel Navarro, Adolfo Schlosser o Susana Solano. Tots ells subverteixen els límits de l'escultura-monument, donant a l’espai un nou caràcter performatiu que promou la relació amb l'espectador. 

A mitjan anys cinquanta, Jorge Oteiza va començar la recerca al voltant del quadrat o el cub com a unitats essencials, influït per Piet Mondrian, Kazimir Malevitx i, sobretot, per Paul Cézanne. En les seves escultures de pedra, ferro o acer, evidencia una concepció dels volums tancats que es distingeix pel fet de mostrar-los com a presències metafísiques i no pas com a absències de massa sòlida. Es tracta, doncs, de manllevar l’essència del buit, la seva capacitat de generar alhora energia espiritual i física.

"A l’envit de l’atzar i la disconformitat, he desembocat en una escultura inacabable. Un joc de fer i desfer on repercuteixen els primers passos o les ensopegades en un mateix camí". Ángel Ferrant

En el marc de la constant recerca per a la renovació del llenguatge escultòric duta a terme per Àngel Ferrant des de finals dels anys cinquanta fins a la seva mort, l’artista va treballar en un nou concepte de plàstica canviant que va denominar «escultura infinita». Es tracta d’obres formades per peces mòbils que es poden encaixar de diverses maneres, com les que configuren la sèrie Venècia.

Sense títol és una obra insòlita en la trajectòria de Mario Merz. El dibuix que traça la corda sobre el vidre, travessant unes petites peces de plom, conté el germen d’altres obres posteriors realitzades sobre les sèries aritmètiques de Fibonacci i la forma espiral; al mateix temps, el suport és el precedent de les grans instal·lacions constituïdes per taules amb elements naturals i fruites abundants.

La sèrie numèrica de Fibonacci, creada mitjançant la suma de dos números precedents ad infinitum (1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21…), troba l’expressió material en la forma d’una espiral que suggereix expansió simultània en l’espai i el temps, i que representa formalment el creixement biològic dels elements naturals, unint d’aquesta manera dos dels interessos de l’artista: les matemàtiques i la natura.

El pensament no té imatges, la idea d’aquells números és un desig de la no-imatge, i tanmateix acaben esdevenint imatges, una imatge del pensament i no una imatge d’ella mateixa.

L'obra Sense títol (1972) de Robert Rauschenberg pertany a la sèrie dels Cardboards que l'artista va treballar entre 1971 i 1972. És un exemple clar del procediment emprat per l’artista, consistent a combinar diferents materials en una tècnica semblant al collage, i també del seu interès per autors com Marcel Duchamp i Joseph Cornell. En aquest assemblatge d’elements, Rauschenberg hi va incorporar, a partir dels anys setanta, materials pobres com cartró, cautxú o cinta d’embalar. L’aspecte pobre i residual de l’obra conté una crítica al capitalisme com a sistema basat en el cercle de producció, consum i deixalla.

"En una banda, la tela; a l’altra, el mirall; al mig, jo mateix. Un ull mirant cap a la tela i l’altre, cap al mirall. Si miro intensament els dos objectes, se sobreposen de mica en mica; la meva imatge en el mirall es transfereix a la tela, per bé que roman en el mirall, i la tela es transfereix al mirall i hi forma, conjuntament, una sola cosa.

Dins del mirall hi sóc jo, hi som nosaltres. On? Quan?
Som dins del mirall quan som aquí i quan som allà.
Jo em veig, o potser no em veig, mentre tu em veus al mirall [...]." 

Michelangelo Pistoletto

El blau protegeix el blanc de la innocència. El blau s’emporta el negre. El blau és la foscor feta visible.
Derek Jarman