Noam Chomsky, Richard Hamilton, Anthony McCall o Dan Graham van ser algunes de les 250 persones que, l’any 1977, van rebre una carta d’un artista conceptual que feia recerca al Center for Advanced Visual Studies del MIT, a Massachusetts, de nom Muntadas. Els enviava una fotografia que havia tret de The Best of Life, un llibre amb imatges destacades de la revista Life, els demanava que la comentessin i li enviessin el seu comentari. El resultat va ser una publicació amb les imatges i el recull de comentaris i una exposició que es va presentar al cap de poc al MIT amb el títol On Subjectivity.

Més de 40 anys després, aquesta obra que forma part de la Col·lecció MACBA segueix sent un referent que revoca el mite de l’objectivitat de la imatge. Muntadas no va enviar una fotografia diferent a cadascú, sinó que va enviar cada imatge a cinc persones diferents. El joc de comentaris, que ell reprodueix sense dir qui va escriure què, posa en valor el lloc del subjecte en la lectura i la construcció de les imatges.

For/against, produïda el 1983 per a una mostra de films organitzada pel Collective for Living Cinema de Nova York, està formada per un collage molt condensat de fragments extrets de la televisió comercial, que se succeeixen en un flux molt ràpid, i que reflecteixen imatges de violència, com a denúncia de la guerra, la destrucció, la por, la fam, la injustícia i la manipulació dels missatges polítics i publicitaris en l'actualitat.

Aquesta obra interroga i reflexiona entorn els elements bàsics que la societat utilitza per mantenir el que s'entén com ordre públic. Eulàlia Grau presenta tant les formes de control implícites que es canalitzen a través dels mitjans de comunicació, la família i l'escola, com aquelles en què les institucions legitimades per exercir-lo (policia, exèrcit i determinats usos de la tecnologia) fan servir la violència de forma explícita.

Brehmer va ser un dels artistes més polititzats del grup i, a partir del 1964, les seves conviccions polítiques d’esquerres van trobar una expressió directa quan es va desfer del seu nom, Klaus Peter, i es va fer dir per les seves inicials, KP. Les lletres al·ludien a les sigles del partit comunista (Kommunistische Partei), que havia estat prohibit oficialment l’any 1956. Durant aquesta època, les seves obres critiquen la societat de consum i les seves estructures de poder legitimades pels mitjans de comunicació de massa, els mecanismes de manipulació dels quals Brehmer pretenia revelar. La preferència de Brehmer per la impressió i els processos fotomecànics va constituir un apropament a la democratització de l’art, amb els seus efectes barroers i poc polits que simulaven les fonts dels mitjans de comunicació d’on obtenia les imatges.

Rosler presenta una àcida i lúcida interpretació de la lluita d’una mare de lloguer per recuperar la seva filla. En el més pur estil teatral de comèdia americana, presenta i assumeix els diversos rols dels participants en aquesta lluita judicial, incloent-hi el nadó i un espermatozoide. El veredicte és presentat com un cas més del dret fàl·lic del pare, tan habitual en l’àmbit de la jurisprudència, i un exemple del poder patriarcal exercit sobre una dona de classe baixa per representants de la classe mitjana. L’argument principal del cas, tot i que no es va expressar d’aquesta manera, va ser que el senyor Stern era el «propietari» de la meitat del nadó i que, gràcies al contracte, n’havia adquirit l’altra meitat. L’anàlisi de Rosler posa l’accent en la manera en què els sistemes polítics i judicials afecten el cos físic de les dones.

A finals dels anys seixanta, Joan Rabascall incorpora a la seva obra la tècnica del fotomuntatge i l’emulsió fotogràfica sobre tela, treballant amb retalls de premsa, revistes i cartells publicitaris. Atomic Kiss és una obra representativa de l’interès de l’artista per subvertir el significat d’una imatge associant-la a d’altres socialment molt connotades. En aquest cas, situa una sensual boca femenina amb els llavis pintats de vermell al damunt d’una explosió atòmica. La composició condensa el clima d’agitació social d’aquella època i la crítica a la societat americana, que amagava un poder militar altament destructiu rere les imatges glamuroses i el consum desaforat.

Son[i]a #290 María Ruido
11.06.2019

María Ruido ens parla sobre el poder polític de les imatges i el potencial subversiu de recursos cinematogràfics com el fora de camp, la veu en off o el muntatge, que ens ajuden a pensar i imaginar el món d'altres maneres. Reflexiona també sobre les relacions sempre contradictòries entre el poder crític i experimental de la cultura i la seva institucionalització. I ens introdueix en els processos creatius de peces com Mater amatisíma, Tiempo real, Plan Rosebud, o la més recent Estado de malestar, on s'analitza la simptomatologia social i el sofriment psíquic als quals ens aboca el realisme capitalista.

“L'art, com a part del nostre temps, de la nostra cultura i societat, comparteix –i està afectat per– normes, estructures i tics com altres sistemes econòmics, socials i polítics del nostre entorn.” Aquestes són les paraules d'Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) prèvies a les entrevistes que va dur a terme entre el 1983 i el 1991 a cent seixanta agents implicats en el circuit internacional de l'art i recollides en la instal·lació Between the Frames: The Forum (Barcelona), 1983-1993 (2011).

L’essència del fragment i del mòdul té un ressò profund en el meu treball.
Pep Agut