Pionera als anys setanta en l’ús del vídeo com a eina d’anàlisi social i política, Martha Rosler (Nova York, 1943) continua destacant pel compromís polític i la perspectiva feminista. Durant gairebé cinquanta anys, les seves obres han examinat amb una mirada crítica els mecanismes de la cultura contemporània. Referint-se a la seva obra, l’artista ha escrit: «Vull fer un art sobre el que és comú i corrent, un art que il·lumini la vida social.» 

Una joguina mecànica produïda a la Xina mostra un soldat americà que interpreta Déu beneeixi Amèrica amb una trompeta. En aquesta peça de vídeo, Rosler desplaça la càmera cap a la part inferior de la figura per revelar que un camal dels pantalons de camuflatge del soldat està arromangat i, en comptes de cama, deixa veure una extremitat protètica. Una referència anatòmica que, combinada amb la melodia d’aquesta cançó patriòtica nord-americana que fa les funcions d’himne nacional, aconsegueix una breu però incisiva peça antibel·licista.

Flower Fields, una de les primeres peces fílmiques de Rosler, avança alguns dels interessos analítics posteriors de l’artista: l’opressió social amagada en la vida quotidiana, el gènere i la classe. Es tracta d’una de les poques obres de Rosler rodades en Super-8.

La intersecció de cultures i classes socials al conegut carrer Mission District de San Francisco centra l’atenció de Rosler. Una via turística plena de botigues i restaurants, que també és famosa per ser el punt de trobada de la cultura automobilística del Low Rider. L’artista col·loca una càmera de cinema Super-8 a l’interior d’un automòbil i, a la manera de les càmeres de vigilància, filma el carrer mentre el cotxe hi circula. Els grafits i missatges polítics de les parets són reforçats per la veu en off de l’artista, que llegeix un dels seus textos sobre la cultura alternativa del carrer en oposició a la falsa cultura oficial. La seva veu esdevé un ressò de la veu del carrer interpel·lant directament l’espectador amb preguntes com: «Que voit-on? Q’entend-on dans cette vidéo?». Sense obviar la condició fílmica de l’espectador, les al·lusions a la cultura del carrer desemboquen en una reflexió sobre el difícil diàleg entre cultures amb missatges com el següent: «No pots conèixer una cultura amb una simple visita; potser en coneixeràs els "fets", però no el seu significat.»

Aquest vídeo formava part d’una instal·lació amb el mateix títol. Rosler l’havia extret d’un article publicat per The New York Times que informava sobre la sospita que el govern nord-americà havia propagat falses informacions sobre Nicaragua, segons les quals aquest petit país hauria comprat avions MIG per atacar els Estats Units. Rosler incorpora material de premsa creant una disrupció entre text i imatge, de manera que la suposada autoritat i objectivitat dels mitjans de comunicació queda en entredit. Per tal de remarcar que mai hi ha una història directa i immediata, Rosler reforça la seva pròpia presència aïllant extractes de text de les seves fonts originals i intervenint en imatges ja manipulades.

Anys després del cop militar de 1973 a Xile, Rosler crea un vídeo mordaç que posa al descobert la relació entre el progrés econòmic dels últims anys en aquell país, la presència de grans empreses nord-americanes i el silenci sobre les víctimes de la dictadura.

La deconstrucció de la unitat entre imatge i text és un recurs habitual en els vídeos de Rosler, però en aquesta peça s’intensifica: imatges de vídeo, fotografies fixes i un text en pantalla discorren en paral·lel sense cap correlació formal. Aquesta simbiosi fragmentada d’imatges fixes, acció, so i discurs sintetitza, segons la mateixa artista, «el This Is Your Life de l’artista-mare». Un context vital en què els mitjans de comunicació i l’Estat es confonen amb la vida privada: la barreja d’elements auditius, textuals i visuals suposa un episodi condensat de l’experiència diària, a més de mostrar les escletxes per on la política s’infiltra en la vida quotidiana.

Semiotics of the Kitchen adopta la forma d’una paròdia d’un programa de cuina com els que s’emeten a la televisió convencional. Com indica la mateixa Martha Rosler, el seu paper és el d’una «anti Julia Child». Els signes habituals de la indústria i producció domèstiques es carreguen de ràbia i violència ocultes. L’artista construeix una performance sobre el treball domèstic, sense límit d’horari ni remuneració econòmica, on els instruments de submissió esdevenen eines d’agressió: un nou alfabet culinari en el qual, com ella mateixa sosté, «quan la dona parla, dóna nom a la seva pròpia opressió».

Com en altres obres (A Budding Gourmet o The East is Red, The West is Bending), l’àmbit privat i alhora universal de la cuina és incorporat com un lloc idoni per deconstruir el paper tradicional de les dones. Un altre dels temes associats a aquest espai que centra l’atenció de Rosler és el del menjar, juntament amb els programes televisius de cuina, un format en el qual es reprodueixen i es transmeten valors i pautes de gènere que resulten bàsics.

Martha Rosler va dur a terme aquesta performance a la Universitat de Califòrnia, a San Diego, el 1974. L’artista s’anava desvestint a mesura que uns funcionaris mèdics li ho demanaven per mesurar les diferents parts del seu cos. Uns anys després, el 1977, va reformular el projecte per convertir-lo en una peça de vídeo que es presenta com una òpera en tres actes. 

El to distant i asèptic creat per Rosler remet a la institucionalització de la «ciència» del mesurament o antropometria, que va ser utilitzada per fonamentar teories racistes. Des d’aleshores, els estàndards mèdics de mesures s’han convertit en una eina de discriminació sexual i racial utilitzada en contextos com els camps de concentració, l’exèrcit i la policia, però també en escoles, presons i concursos de bellesa.

Martha Rosler va dur a terme aquesta performance a la Rosler presenta una àcida i lúcida interpretació de la lluita d’una mare de lloguer per recuperar la seva filla. En el més pur estil teatral de comèdia americana, Rosler presenta i assumeix els diversos rols dels participants en aquesta lluita judicial, incloent-hi el nadó i un espermatozoide. El vídeo alterna seqüències reals de televisió referint-se al cas Baby M amb la interpretació de l’artista i les transcripcions dels testimonis del judici. Als ulls de Rosler, els actes de la mare natural, Mary Beth Whitehead, constitueixen un intent de desafiament a la identitat de classe i de gènere socialment assignades. El veredicte és presentat com un cas més del dret fàl·lic del pare, tan habitual en l’àmbit de la jurisprudència, i un exemple del poder patriarcal exercit sobre una dona de classe baixa per representants de la classe mitjana. L’argument principal del cas, tot i que no es va expressar d’aquesta manera, va ser que el senyor Stern era el «propietari» de la meitat del nadó i que, gràcies al contracte, n’havia adquirit l’altra meitat. L’anàlisi de Rosler posa l’accent en la manera en què els sistemes polítics i judicials afecten el cos físic de les dones.

Martha Rosler va realitzar aquesta performance en directe en un programa televisiu de la Paper Tiger Television, una cadena no comercial de Nova York que, des de la seva creació el 1981, ha estat pionera en els mitjans de comunicació comunitaris i experimentals. En la seva performance, Rosler reconstrueix els missatges i la publicitat publicats a la coneguda revista de moda Vogue.

En aquest vídeo, fet com a reacció a un article aparegut al Newsweek Magazine, Rosler hi identifica les implicacions totalitàries de l’argument que defensa la tortura en unes determinades circumstàncies. Una veu en off amb el punt de vista de l’artista es va desplegant en paral·lel a les imatges d’articles de premsa sobre temes que abasten des dels drets humans fins al atur i l’economia global. Rosler hi denuncia el govern i les empreses nord-americanes que donen suport a règims polítics que recorren a la tortura, així com el silenci de la premsa americana, el seu ús tendenciós del llenguatge i la seva parcialitat en la cobertura de notícies. La ironia del títol associa l’argument a favor de la tortura amb la tranquil·litat de consciència que permet dormir bé a la nit.

A través de la diversitat de la seva obra -fotografia, instal·lacions, performances, vídeo, assaig o ficció-, Martha Rosler elabora una sèrie d’anàlisis incisives dels mites i les realitats d'una cultura patriarcal. Expressada amb una ironia impertorbable, l'obra de Rosler investiga les realitats socioeconòmiques i les ideologies polítiques que dominen la nostra vida quotidiana.

La mirada crítica de Martha Rosler analitza incisivament la cultura patriarcal imperant amb els seus mites i veritats, així com les realitats socioeconòmiques i les ideologies polítiques que dominen la nostra vida quotidiana; tot això a partir d’un treball molt divers que inclou fotografia, instal·lacions, performances, vídeo, assaig i ficció.

Son[i]a #253. Martha Rosler
05.02.2018

Martha Rosler analitza i problematiza la proliferació dels sistemes de vigilància i les representacions del jo en la societat contemporània, alhora que ens parla dels circuits de l'art als anys setanta, de l'escena seminal del vídeo art i de la necessitat de seguir perseguint utopies.

SON[I]A #253. Martha Rosler. Escenes eliminades
09.08.2018

Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Martha Rosler que no vam poder utilitzar en el seu moment.