#Ficció Un recorregut entorn el concepte de la ficció

L'obra de Raymond Pettibon és posterior a la d'una generació d'artistes de Los Angeles entre els quals hi ha John Baldessari, Edward Ruscha i Jim Shaw. Pettibon, al costat de Paul McCarthy i Mike Kelley, és un clar exponent d'un tipus de tradició artística originària de la Costa Oest, marcada pel contrast entre les subcultures underground i les ficcions de la indústria de Hollywood. Per la combinació d’imatge i paraula, podríem dir que la seva obra arrenca en el punt en què acaba la dels dibuixants de vinyetes, o la d'artistes del pop com Roy Lichtenstein. Les seves ficcions (com ell mateix les anomena) provenen de fonts molt diverses: de Goya o Honoré Daumier, passant per la imatgeria de les sèries televisives, les revistes i els còmics, a les referències literàries de Marcel Proust, Henry James, William Blake o les novel·les pulp.

Sabies que quan Joan Fontcuberta va presentar l'obra Fauna al Museu de Zoologia de Barcelona, al 1989, un 27% dels visitants adults i amb titulació universitària van creure que aquests animals eren autèntics?
Fauna (1989) es presenta com una instal·lació de grans dimensions i múltiples elements a l’entorn de la figura d’un científic oblidat i els seus descobriments en el món animal. Es parteix de la premissa que els dos fotògrafs han descobert els arxius desapareguts del zoòleg alemany Peter Ameisenhaufen. Es presenten tots els elements clau per donar credibilitat científica i solidesa epistemològica a una gran ficció. En cap moment s’informa l’espectador que es tracta d’una invenció. "Proposem una reflexió no només sobre el realisme i la credibilitat de la imatge fotogràfica sinó també sobre el discurs científic i l’artifici subjacent a tot mecanisme generador de coneixement, tot incidint sobre una multiplicitat de facetes que afecten diverses disciplines de creació."

A la trilogia Eye / Machine (Ull/Màquina), Farocki aborda la tecnologia de la guerra i de com aquesta tecnologia visual penetra en la vida civil. A les seves pel·lícules fa palès el fet que l’ull humà està perdent la capacitat de discernir les imatges reals de les que pertanyen a la ficció. A Eye / Machine la lent de la càmera se situa en les anomenades «bombes intel·ligents» i substitueix l’ull humà com a testimoni privilegiat de la guerra. La manipulació d’imatges en temps de conflicte no és pas una cosa innovadora, ja que nombrosos testimonis documentals al llarg de la història demostren que s’ha convertit en una arma més contra l’enemic. La contrainformació, que en altres èpoques es va fer des dels púlpits, a través de fulls de mà o mitjançant l’ús de les ones radiofòniques, ara passa pel control de la imatge, tot i que ja no es parla de propaganda de guerra i són els grans grups de comunicació els qui tenen el control de la informació. L’últim perill per a la propaganda oficial han estat les publicacions en línia i la vertiginosa velocitat amb la qual els usuaris de blocs arreu del món poden «pujar-hi» la seva versió dels fets.

Conferència Secta Ciencia Ficció i Travesti a càrrec de R. Marcos Mota, travesti sencera i artista de la nit.

Presentada a las sales del Museu el 23 de febrer de 2013 com a part del programa MACBA és viu, "Cascando. Variacions per a una altra peça dramàtica" utilitza un text radiofònic de Samuel Beckett, adaptat i produït per Joan Morey.

Cascando és una peça radiofònica per a música i veu en la qual tres personatges situen l'oient davant dels mecanismes essencials de la ràdio. Un és el regidor (L'Oeuverer) que condueix l'acció davant la taula de mescles en l'espai neutre de l’estudi; un altre és la veu (La Voix) que ens arriba d'un lloc desconegut i que pot tractar-se del subconscient o dels pensaments del regidor. El tercer personatge és la música. D'aquesta manera, la paraula i la música, juntament amb el silenci, s'utilitzen com a elements expressius bàsics del llenguatge radiofònic (i per extensió artístic). En aquesta obra se superposen o juxtaposen, però no dialoguen.