Més enllà del dolor, la por i la mort, la irrupció de la sida en la dècada dels vuitanta va provocar una «epidèmia de sentit». Una crisi de la representació que va necessitar noves aliances entre l’art i els activismes per intervenir en l’esfera pública i reclamar altres formes polítiques, mèdiques i comunicatives d’abordar la malaltia.

En els textos que formen aquest llibre, la crítica francesa Élisabeth Lebovici ofereix un relat alternatiu a la història de l’art des d’una escriptura situada en els feminismes, les polítiques queer i els activismes LGTBIQ.

Son[i]a #279. Élisabeth Lebovici
02.01.2019

En aquest podcast Élisabeth Lebovici ens convida a trobar-nos amb el silenci. Un silenci que a vegades ens inspira i acompanya, encara que més sovint, ens empresona i aïlla. Silenci = Mort, deia l'eslògan d’ACT UP als vuitanta. L'autora reflexiona sobre la crisi de la sida en aquesta dècada i sobre el paper crucial que l'art conceptual i l'activisme van jugar a l'hora de configurar nous paradigmes visuals i afectius que van donar veu a comunitats que la societat capitalista i liquidificada s'esforçava (i encara s'esforça) en invisibilitzar. Parlem també de poesia, pornografia, vagines, líquids i de tot aquest art que els museus es resisteixen a penjar a les seves parets.

L’atenció cap als anys noranta respon al convenciment que, propera i llunyana alhora, és la dècada que ens ajuda a entendre el present. En aquest marc, l’any 1996 funciona com a data frontissa, definida per l’aparició dels antiretrovirals, que produeixen un gir en l’anomenada pandèmia de la sida: el VIH/sida deixa de ser una qüestió de vida o mort, cosa que constitueix un punt d’inflexió per als espais de lluita.

Parlem de... La sida amb Equipo re

Amb el nom d’Anarxiu sida, el col·lectiu Equipo re ha desenvolupat un treball d’investigació i producció sobre la dimensió cultural i social de la continuada crisi del VIH/sida a l’Estat espanyol i a Xile, conjuntament amb casos d’estudi d’altres contextos d’Amèrica Llatina. Aquesta exposició dona continuïtat al projecte, atenent al context local ‒la ciutat de Barcelona‒ com a eix espacial i als anys noranta com a eix temporal.

Cartografía sobre el arte y el sida en España s'examina el concepte anomenat Gran transició, que va ocupar les dècades que van dels seixanta als noranta, quan en la majoria dels països occidentals es va experimentar una transició històrica en les creences sexuals i en els comportaments íntims, però on molts d'aquests progressos cap a una major llibertat es van haver d'enfrontar a reaccions com les de la resposta a l’epidèmia de la sida als inicis dels anys vuitanta. Com es construeix aquesta transició a Espanya? De la mà de quins col·lectius i artistes aquests canvis socials i culturals van emergint en l'esfera pública? Què va significar la crisi de la sida?

THERE ARE NO MORE TICKETS TO THE FUNERAL.
23.10.2018

THERE ARE NO MORE TICKETS TO THE FUNERAL és un projecte de Marta Echaves que pren com a punt de partida alguns dels artistes i documents exposats a la sala “Els bells vençuts” de l’exposició Gelatina Dura. Històries escamotejades dels 80, comissariada per Teresa Grandas. L’heroïna i l’aparició de la SIDA es presenten al programa com a contrarrelats del context postdictatorial, articulats en conversa amb diferents testimonis de l’època i mitjançant l’activació de documents d’arxius domèstics sovint inèdits. Aquests relats personals s’entrellacen amb la història familiar de l’autora, traçant un viatge pel silenci i el dol d’una època, i un homenatge a aquells que no van sobreviure.

Els anys vuitanta s'han caracteritzat com la fi del període revolucionari que havia sacsejat Occident des del Maig del 68: l'ocàs dels moviments d'emancipació social havia donat pas a un consens democràtic neoliberal, en el qual el creixement econòmic substituïa l'oposició ideològica. Tanmateix, lluny d'aquest estereotip, els vuitanta van ser un moment sense precedent d'intensitat no sols en la gestió biopolítica del cos i de la sexualitat, sinó també en la invenció de noves estratègies de lluita i resistència.

Aquest seminari convoca un conjunt de teòrics, activistes i artistes perquè duguin a terme una arqueologia de llenguatges, representacions i pràctiques que emergeixen durant la crisi de la SIDA als anys vuitanta. Es tracta d'obrir un debat sobre la gestió contemporània dels cossos seropositius i la relació entre art i activisme com a tècniques de redefinició de la vida més enllà de la biopolítica.

Àudios de les ponències disponibles a la fitxa d'activitat.

Amb unes brotxes gruixides i mentre sonava música house en un radiocasse, Haring va treballar davant dels nens del barri, periodistes i curiosos. La paret que havia escollit per pintar-hi el mural era un dels punts on es concentraven més xeringues cada matí. Pintant amb un sol color, vermell, el color de la sang, l'artista va escriure en el seu diar: «Un dels propietaris d'un prostíbul veí ha protestat i ha dit que el mural perjudicaria el barri perquè la gent creuria que aquí hi ha molta droga i la policia trancaria els bars. És absurd, perquè tots coneixen quina és la situació d'aquest barri i el mural només intenta adreçar-se als que ja estan afectats per aquests problemes. Té un missatge educatiu: que la gent vagi en compte, que pensi en la sida i qe eviti contegiar-se'n.» (Traduït de Keith Haring: Diarios. Barcelona: Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, 2001, p. 327) 

El mes de novembre de 1999, Juan Vicente Aliaga va ser convidat al MACBA a fer-hi una conferència, en el context del seminari Art i acció. Entre la performance i l'objecte, 1949-1979, amb el títol "Sexualitats i política en la performance contemporània". Publicat prèviament en la revista valenciana DebatsQuaderns Portàtils recupera el text en una versió revisada i actualitzada que porta per títol "Terreny de lluita. L'impacte de la sexualitat i l'empremta de la sida en algunes pràctiques artístiques performatives".

Ebb&Flow. A Onda Traz, O Vento Lev no és una obra convencional pel que fa al tractament de la qüestió del virus de la immunodeficiència humana (VIH), sinó que va molt més enllà. El resultat defuig les mirades que se centren únicament en els aspectes patològics de la malaltia. Mascaro ho enfoca d'una manera més íntima i s'endinsa en la realitat quotidiana d'un noi sord i les dificultats comunicatives amb què s'ha d'encarar dia rere dia.

Son[i]a #152. Han Nefkens
03.05.2012

Han Nefkens (Rotterdam, 1947) és escriptor i col·leccionista d'art, o més aviat activista de l'art, com ell s'estima més de presentar-se. Va ser el 1999, davant d'una obra de Bill Viola ‒"The Crossing" (1996)‒ i de diverses obres de Pipilotti Rist, quan Nefkens va comprendre que volia formar part del sistema de l'art contemporani.

Des que el 1987 li van diagnosticar que era portador del VIH, ha lluitat per ensorrar els tabús i estigmes que lacren socialment la malaltia de la sida. El 2006 intensifica aquesta tasca amb la creació de la Fundació Art Aids. Com a escriptor ha publicat, entre d'altres llibres, "Bloedverwanten" (1995), "Twee lege stoelen" (2005) i "De gevlogen vogel" (2008), editat en castellà amb el títol "Tiempo prestado" (Alfabia, 2011).

Aquesta exposició monogràfica de Pepe Espaliú (Còrdova, 1955-1993), comissariada per Glòria Picazo, es va estructurar entorn de tres temes característics del treball de l'artista: la màscara, el crani i la tortuga. La tesi central de la mostra va sorgir d'una obra de la Col·lecció MACBA, la màscara de bronze Sense títol (1989).