Això no va de feminisme Ni tampoc de paritat, ni de normalitzar les pràctiques de l’art signades per dones
Va de mostrar la pluralitat de propostes de les dones artistes de la Col·lecció MACBA, amb les seves diferències i encaixos, amb la seva multiplicitat i complexitat. En aquest recorregut en compartim algunes. Són obres d’experimentació i recerca formal però també de denúncia i memòria social, de comunicació col·lectiva i pràctica política. No només la matèria i l’espai són objecte d’exploració, també ho són la veu, el cos, l’absència i la idea de grup. Amb una gran llibertat, les artistes de la Col·lecció MACBA mostren la seva vitalitat. Que sigui 8 de març cada dia.
Silvia Gubern, Sense títol, 1965-1973
Silvia Gubern
Va néixer a Barcelona el 1941. Formada a l’Escola de disseny Elisava –en va ser una de les primeres promocions–, va ser pionera a finals dels anys seixanta de l’art conceptual a Catalunya. Va formar un nucli actiu amb artistes com Jordi Galí, Antoni Llena i Àngel Jové, amb els quals va presentar propostes pobres i efímeres i també accions al Jardí del Maduixer, la casa que compartien a Barcelona, referència obligada com a punt de partida del conceptualisme a l’Estat espanyol.
Kristin Oppenheim, Hey Joe, 1996
Kristin Oppenheim
Va néixer a Honolulu (Hawaii) el 1959, i viu i treballa a Nova York. En les seves instal·lacions sonores i visuals, utilitza la seva veu, melancòlica i misteriosa, per crear un determinat clima emocional. Inserida en el corrent minimalista, forma part dels artistes visuals que han utilitzat la veu humana com a matèria d’experimentació.
Valeska Soares, Sinners, 1995
Valeska Soares
En un dels seus treballs primerencs, aquesta artista brasilera instal·lada a Nova York suggereix l’absència d’un cos anònim a través de l’empremta que han deixat el seus genolls a la superfície de cera d’un banc. Posa en joc conceptes com pietat, culpa o pecat, que són rellegits en clau laica i vinculats a l’acte creatiu.
Magdalena Jitrik, El fin, el principio, 2013
Magdalena Jitrik
Va néixer el 1963 a Buenos Aires, ciutat on viu i treballa. En la seva obra pictòrica, plantejada en clau d’abstracció geomètrica, uneix o enllaça la tradició de Malèvitx i Kandinski amb la de les cultures i els pobles autòctons americans. Jitrik sovint incorpora a la seva obra missatges de la tradició revolucionària moderna que remeten a fets històrics.
Lucia Nogueira, ..., 1992
Lucia Nogueira
Nascuda a Goiânia (Brasil) i establerta a Londres des de 1975. La seva obra uneix, d’una manera molt personal i amb una gran llibertat, objectes i elements constructius amb una presència del cos i de la idea de fragment, enllaçant amb la tradició brasilera dels anys setanta.
Teresa Margolles, 40 km, 2014
Teresa Margolles
Nascuda a Mèxic, després de col·laborar com a voluntària forense en un dipòsit de cadàvers, Margolles va tenir clar que volia centrar el seu treball a fer visible els assassinats a Mèxic, la majoria dels quals queden impunes. Alguns del temes tractats al llarg de la seva carrera són el dolor, la violència, el maltractament a la dona o la desigualtat social.
Danica Dakic, Tauber Tanz / Deaf Dance, 2003
Danica Dakic
Neix l'any 1962 a Sarajevo, i viu i treballa entre Sarajevo i Düsseldorf. Els seus treballs investiguen els àmbits d'identitat cultural i personal, i els polítics i geogràfics. L'artista es qüestiona el tema de la construcció de la identitat i de la "llar” que resulta dels impactes del canvi social, la globalització i la guerra, basant-se en la seva pròpia experiència com a emigrant.
Cristina Iglesias, Políptico VII, 2002
Cristina Iglesias
Forma part de la generació d’artistes espanyols que es va donar a conèixer a la segona meitat dels anys vuitanta i que va ressituar la producció artística de l’Estat en l’escena internacional. A Iglesias li interessa la relació dels objectes amb l’espai, i una part de les seves obres consisteix en objectes que creen climes i obren espais impossibles, il·lusoris o contradictoris.
Anne-Lise Coste, There, 2010
Anne-Lise Coste
Va néixer a Marsella (França) el 1973. A través de dibuixos i textos, i amb la immediatesa del grafit, aquesta artista combina l’expressió d’estats anímics subjectius amb la crítica social i política. Amb un llenguatge de filiació dadaista i imatges d’intens lirisme, les seves obres traspuen ironia, rebel·lió i emotivitat.
Helena Almeida, Desenho habitado, 1977
Helena Almeida
Va estudiar pintura a l’Escola de Belles Arts de Lisboa, on actualment viu i treballa. Es tracta d’una artista conceptual que combina fotografia, pintura i dibuix en una pràctica artística que gira entorn de l’autorepresentació. L’artista explora el seu cos i aborda la fragmentació mitjançant l’anàlisi de les diferents parts, ulls, braços, boca...
