El portaré sempre posat

Des de la dècada dels seixanta, l'obra de Miralda s'ha caracteritzat per disseccionar amb mordacitat els mecanismes de control estatals i les convencions de la nostra societat de consum, així com per desenvolupar una irreverent dessacralització dels clixés de producció i recepció de l'objecte artístic. La naturalesa objectual de les seves primeres propostes aviat va donar pas a accions cerimonials de participació col·lectiva en què el menjar assumia un rol protagonista. Els aliments i els seus rituals de preparació i consum esdevenen així una matèria artística de forta càrrega simbòlica, apta per experimentar noves formes de resistència i de relació amb l'entorn.

Procés de treball

La fusió de diferents cultures, les dimensions dels paisatges urbans i humans, i la iconografia i ritualitat populars activen l’observació i la confrontació in situ. «Antropòleg tafaner, estudia costums i aïlla pràctiques i hàbits; realça el seu contingut simbòlic i organitza la seva transferència estètica i poètica, la seva projecció cap a l’univers del festí», escriu el crític Pierre Restany l’any 1982. Miralda ha apostat per una obra que prima l’espai públic i la convivència, el caràcter efímer, l’esperit crític i poètic, i també l’humor, convertint un acte tan universal com el fet del menjar en un univers creatiu

De "Hombre sano" (1965) a "Monument per a un jardí" (1969)

En aquest vídeo Miralda revisa la seva producció artística de temàtica militar de la dècada del seixanta: dibuixos, sèries escultòriques, performances i monuments públics amb els quals qüestiona el poder de la institució militar i l'autoritat de l'Estat.

Santa Comida

Amb una obra multidisciplinària entre el happening i la instal·lació participativa, Miralda ha fet del menjar el seu eix creatiu. Una activitat tan universal i alhora tan particular dels diferents grups humans, li serveix per dur a terme una crítica política i una desconstrucció etnològica de prejudicis i esquemes en un món global. Utilitzant una iconografia d'estètica kitsch i barroca en peces de grans dimensions, aposta per un llenguatge vital que celebra els sentits, els colors, la festa, el joc, la imaginació i la vida. Com escrigué Umberto Eco l’any 1985: «Miralda corre per tot el món per recrear el vell ritual de la celebració.»

La Cité du Loisir

En aquesta obra, Miralda redueix a l’absurd la institució militar i el poder de l’Estat, expressant una actitud crítica que sintonitzava amb els moviments de protesta generalitzats arreu d’Europa pels volts del 1968. Aquesta peça s’inscriu en una línia de treball que, en un primer moment, denota la influència del nouveau réalisme que Miralda havia descobert a París.