Hi ha un art lector que incorpora l’escriptura i la textualitat com una proposta experiencial. Un art que pren la paraula com un dispositiu artístic i el registre visual com un activador semàntic. Un camí d’anada i tornada entre imatge i paraula transitat àmpliament pels artistes. Alguns opten per explorar el poder de l’aforisme, com la contundent i lacònica Silla Zaj (1974) d’Esther Ferrer. D’altres celebren la capacitat alliberadora de la paraula, com Asier Mendizábal a Cinema (1999), quan reprodueix missatges de lluita introduïts a les fàbriques a través del cinema, o Mireia Sallarès a Literatura de replà, una relectura (2014), quan va penjar textos literaris als murs amb què s’havien tapiat, per evitar que fossin ocupats, alguns pisos de l’edifici on vivia. Hi ha qui dona cos fílmic a la inevitable subjectivitat en tot acte de comunicació com Pierre Bismuth a Postscript/The Passenger (OV) (1996-2010) i qui performatitza sentències teòriques com Valie Export a Cutting (1967-1968), tot recordant-nos, com deia Marshall McLuhan, que “El contingut de l’escriptura és la paraula”. Són textos que fan coses o experiències lectores des de l’art.