Singularity, 2015

Fidel a aquesta manera de fer cinema, Singularity és una instal·lació fílmica amb què Albert Serra va representar a Catalunya a la Biennal d’Art de Venècia de l’any 2015 en un projecte comissariat per l’historiadora i comissària d’art Chus Martínez. Es tracta d’una projecció multipantalla distribuïda per diferents espais foscos que el visitant recorre segons el seu propi criteri. Com en el conjunt de la seva obra, el film no té una narrativa fàcil, amb un relat fragmentat i llarg (en el seu visionat a Venècia abastava dotze hores de metratge, i en una posterior instal·lació al Palau de La Virreina de Barcelona, tretze) que requereix concentració i un cert esforç. Atenent al principi que la realitat requereix de més d’un codi per ser interpretada i que l’artista no s’ha de limitar a representar sinó que ha d’activar possibilitats, el cinema de Serra no permet mai un visionat lineal. Tampoc hi falta la ironia, l’humor, la bellesa plàstica de les imatges i un cert clima de misteri.

Serra parteix del concepte matemàtic de singularitat, utilitzat també en intel·ligència artificial per descriure el moment de la relació entre els humans i les màquines en què la tecnologia deixa de ser una eina i es converteix en un company. A l’escena inicial de la pel·lícula, una espècie de drons sobrevolen la terra mentre un subtext en pantalla ens avisa que a aquestes màquines autònomes se’ls hauria de donar el “dret” a usar la seva força sense cap intervenció humana. Si un dron pot decidir sobre la mort, també pot enamorar-se d’algú de nosaltres. 

Amb aquest punt de partida, la càmera segueix a un grup heterogeni de persones al voltant d’una mina, un empresari i un bordell. Sense una identitat definida, els personatges, amb una relació homosexual tots ells, mantenen converses entorn el joc, el diner, el profit personal, l’interès o el futur. Amb escenes d’un cert misteri i ubicades en un temps inconcret, el film ressegueix l’esdevenir atzarós d’aquest grup. A la presentació de la pel·lícula a Venècia, el director explicava: : “No és tant una dramatúrgia de l’acció o de la representació, sinó de la presència.” I també: “La relació entre el contingut i la forma és l’aposta. És la primera vegada que construeixo un món de ficció al voltant d’una idea: la singularitat que defineix la relació contemporània de l’home amb les màquines. La meva matèria primera són els actors, és l’únic que modelo, però és una manipulació a distància, mai dono instruccions durant el rodatge i l’atmosfera es va creant a temps real a través dels diàlegs i la interacció.”