Atomic Kiss, 1968

La seva tècnica del collage interroga l’essència de la construcció d’imatges i ofereix una relectura de les imatges ja existents subvertint-ne el significat. En bona part de les seves obres, l’artista canvia el context d’una imatge i n’altera l’ús. En d’altres casos, senzillament la reenquadra o la posa en diàleg amb altres imatges. És així com, a través d’una alteració mínima i subtil, és capaç de mostrar l’element ideològic que hi ha en la construcció social de la imatge.

A finals de la dècada dels seixanta, Rabascall comença a utilitzar la tècnica del fotomuntatge i l’emulsió fotogràfica sobre tela partint de retalls de revistes i de diaris, i també de cartells publicitaris. Ell mateix ho explicava en els termes següents: «La meva inspiració eren els mitjans de comunicació de masses d’aquell moment. [...] Diaris, revistes i anuncis constituïen el meu material primari. Posant imatges juntes extretes de diverses publicacions, imatges que mai s’haurien d’haver posat de costat, aconseguia juxtaposicions inesperades, nous discursos. Era el joc de “troba imatges”.» (Joan Rasbascall entrevistat arran de la seva participació en l’exposició The World Goes Pop, Tate Modern, Londres, 2015)

Atomic Kiss és un dels seus treballs emblemàtics d’aquella època. L’artista hi combina dues imatges del tot icòniques en l’imaginari social d’Occident: un pintallavis de color vermell acaba de resseguir una boca femenina que evoca el mite sensual de la dona de Hollywood; al fons, com si sortís de la boca de la dona, s’hi veu el perfil del bolet atòmic, que remet d’una manera directa a les bombes d’Hiroshima i Nagasaki al final de la Segona Guerra Mundial. La superposició de les dues imatges aconsegueix, d’una manera molt eficaç, un doble missatge. D’una banda, en el context sociopolític de finals de la dècada dels seixanta, Atomic Kiss –una obra produïda l’any 1968– descriu les ambigüitats de la societat de consum nord-americana, que rere les seves icones del cinema més glamurós, amagava un poder militar destructiu i massiu. Com comentava el mateix Rabascall, «Atomic Kiss reflecteix l’any 1968. Va ser l’any de les protestes d’estudiants des de Berkeley fins a Berlín, via París. L’oposició a la guerra del Vietnam, l’amenaça d’una possible guerra nuclear...» (Entrevista citada anteriorment, 2015). D’altra banda, i en una lectura més subtil, Rabascall fa una reflexió sobre el poder nefast dels mitjans de comunicació, al·ludint al bombardeig d’imatges invasiu i massiu a què estem sotmesos.

«Perquè la finalitat d’aquestes obres no és fer por; s’ha de mostrar l’escriptura del desastre. Som analfabets de la catàstrofe. Cal una llegibilitat per intentar comprendre.» (Arbulú citant Paul Virilio, Lo que viene, p. 9; a Claudia Arbulú Soto: Los catalanes de París: un análisis estético. Madrid: Dykinson, 2016, p. 94)