No hay replay, 1989

“La meva obra és el record i el souvenir d’aquest record al mateix temps, com si agafessis una pedra de la platja i te l’enduguessis a casa: en aquell moment la converteixes en souvenir i en record a la vegada”, explicava Carlos Pazos en una entrevista l’any 1992. Amb arrels en el neodadaisme i en un pop que podríem anomenar brut, Carlos Pazos ha estat un gran recuperador d’objectes. Tot i el seu gust pel grotesc i la ironia, la nostàlgia i la pèrdua de la ingenuïtat són allò que identifica una manera de treballar i una manera d’estar en el món, com mostra la gran instal·lació presentada l’any 1989 a Metrònom i que ha estat recuperada al MACBA l’any 2021. Una escala d’avió que no porta enlloc centra l’escena, plantejada com una múltiple composició d’elements que remeten a la passió proustiana de l’artista i a la idea d’objecte escenificat. Els nans de jardí, les màquines d’horòscops i les teranyines il·luminades per boles de discoteca són indicis a seguir d’una obra que funciona com a compendi de les obsessions de l’artista.