Ojos, 1988

El 1985, Teresa Lanceta llegeix una monografia sobre teixits populars marroquins i, fascinada per les imatges i per la seva afinitat amb els teixits, decideix escriure a l’autor, Bert Flint, un col·leccionista i estudiós holandès establert a Marràqueix des de fa temps. “Allò que tu cerques, aquí s’està perdent”, li respon ell en aquell inici del que serà una amistat i causa dels viatges de Lanceta a l’Atles marroquí, on, durant quatre anys, establirà una relació amb les diverses comunitats i amb les dones teixidores. Resulta sorprenent el grau d’afinitat del seu treball anterior amb allò que descobreix en aquesta zona del nord d’Àfrica: teixits minimalistes, sense centre ni tema, i abstraccions d’un gran colorit, enteses com a pura exploració de la línia en l’espai. Lanceta accedeix a un saber ancestral amb una finalitat productiva, però també social i comunitària. “Teixir m’ha permès comprendre un codi primigeni i universal que manifesta la seva llei interna, traspassant fronteres físiques, temporals i culturals. No estava interessada en els tapissos dels palaus ni en les teles fastuoses, fetes per mans obedients sota dictats aliens, sinó en teixits procedents de cultures eminentment tèxtils, que unifiquen el fer i l’ús, que desenvolupen un llenguatge com a testimoni de cultura i d’art”, explicava en una entrevista de l’any 2017.