Tub de plàstic, 1977

Teresa Gancedo es val del llenguatge figuratiu per posar l’accent en el concepte. Les seves són composicions que integren una gran varietat d’elements (objectes, mapes, natura, escriptura...) i sempre amb un acusat sentit del collage. En els seus treballs dels anys setanta, el dibuix hi té un lloc central. Es tracta d’una obra de contenció cromàtica sovint reduïda a l’ús dels grisos, damunt dels quals projecta elements diversos sense renunciar mai a l’element narratiu o seqüencial. Si a Terra és una màquina agrícola la que està reproduïda damunt d’un camp, a Tub de plàstic és un mecanisme hidràulic el que emergeix d’un dibuix de natura. En altres obres d’aquests anys incorpora maletes, branques, nínxols, cementiris, tisores o xeringues com a estranyes cosmologies que evoquen una certa fatalitat i una realitat dolent.