Carregant...

Últimos deseos, 1995

Instal·lació, Dimensions variables

El fet que, entre altres elements, Antoni Abad utilitzi en les seves obres recents i actuals projectes i idees el vídeo o altres tecnologies audiovisuals, no té major significació en ella mateixa; sinó que constitueix una lògica perllongació d'uns plantejaments que ja es troben presents en les seves escultures de finals dels vuitanta. Concretament pel seu interès en una forma d'escultura metamòrfica i flexible, fins i tot plegable, dotada de mobilitat (però no a la manera de l'escultura cinètica) i capaç de regenerar-se en diferents estadis de la matèria, essent sempre una i la mateixa… i múltiple. Per això, aquesta especulació sobre les diverses possibilitats, configuracions, mutacions de l'objecte escultòric d'apariència inert, sovint estava acompanyat per fotografies o seqüències d'imatges on aquelles transformacions es feien visibles, i animava potencialment la seva estructura (ja fos tova o dura, de goma escuma o de metall i fusta).

[…] Aquesta imatge, de nou una seqüència videogràfica editada en bucle (Antoni Abad estima els bucles, els cercles, suposo que els palíndroms: «Dábale arroz a la zorra el Abad»), projectada sobre el pla zenital, ens mostra un funàmbul que fa equilibris sobre tros de corda molt curt que recorre tentinejant, que avança i retrocedeix, una vegada i una altra, com si dubtés de seguir endavant (l'enquadrament ens presenta en primer terme la corda i els peus del funàmbul, d'altra banda un i anònim, en una composició poderosa i en clarobscur).

De nou amb un caire autobiogràfic no immediat, es pot dir que la peça visualitza una frase feta: «estar a la corda fluixa» (on el verb és intercanviable per altres com «caminar», «viure», «sentir-se»). En realitat és, d'acord amb de Gertrude Stein, una everybody's biography: una autobiografia de tothom, a menys que encara aconseguim imaginar la possibilitat d'una felicitat perpètua, exempta d'angoixes, adversitats i carències. Ja que el nostre funàmbul no és l'heroi perfecte, sinó un saltimbanqui que avança vacil·lant, sense avançar realment: coneixedor del perill, del risc, recorre suspès en l'aire –i en el suspens de l'obsessiva, hipnotitzadora imatge en bóveda elevada–, una línia recta que en realitat és un cercle.

Eugeni Bonet, 1995.


Fitxa tècnica

Títol original:
Últimos deseos
Número de registre:
1672
Artista:
Abad, Antoni
Data de creació:
1995
Any d'adquisició:
2001
Fons:
Col·lecció MACBA. Fundació MACBA
Tipus d'objecte:
Instal·lació
Tècnica:
Vídeo monocanal, color, so, projecció contínua
Dimensions:
Dimensions variables
Número d'edició:
Ed. 1/3
Crèdits:
Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Dipòsit particular, Barcelona
Copyright:
© Antoni Abad, VEGAP, Barcelona
Recursos d'accessibilitat:
No

La Col·lecció MACBA està formada per art català, espanyol i internacional. Tot i que inclou obres des de la dècada de 1920 en endavant, se centra especialment en el període comprès entre la dècada de 1960 i l’actualitat.

Si necessites més informació sobre l’obra o l’artista, pots consultar la biblioteca del MACBA. Si vols sol·licitar l’obra en préstec, pots adreçar-te a colleccio [at] macba.cat.

Si vols la imatge de l’obra en alta resolució, pots enviar una sol·licitud de préstec d’imatges.

La sang de la sensibilitat és blava / Em consagro per tal / De trobar-ne l’expressió més perfecta.
Derek Jarman