Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) va iniciar els seus temptejos artístics a l’adolescència. La creixent dedicació al dibuix i a la pintura el va impulsar a abandonar els estudis universitaris de Dret. A la dècada dels quaranta va començar a exposar les seves obres, de marcada personalitat, i conjuntament amb Joan Ponç, Joan Brossa i d'altres, va fundar la revista d’avantguarda Dau al Set (1948). Si bé la pintura de Tàpies mostrava la influència de Miró i Klee, aviat hi afegeix la iconografia, la temàtica màgica, les geometries i els estudis de color que desembocaran en la pintura matèrica. Arran de la Segona Guerra Mundial i del llançament de la bomba atòmica, que sotragueja els artistes de les dues bandes de l’Atlàntic, Antoni Tàpies comença a expressar un interès especial per la matèria, la terra, la pols, els àtoms i les partícules. Aquesta tendència es tradueix en l'ús de materials aliens a l’expressió plàstica academicista, com sabates o mitjons, i en l'experimentació de noves tècniques. Amb teles de textura intensa i grans possibilitats expressives, a mitjans dels anys cinquanta, Tàpies assoleix el reconeixement internacional com un dels grans renovadors de l'informalisme. Les pintures matèriques formen una part substancial de l'obra de Tàpies, per a qui la matèria era també màgia, mimesi i alquímia.

A banda de la seva activitat artística, que no concebia deslligada de la realitat vital, Antoni Tàpies va mantenir sempre un ferm compromís moral cap els esdeveniments polítics i socials. A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, la seva implicació contra el franquisme es va intensificar i les seves obres van adquirir un marcat caràcter de denúncia. També en aquesta època, coincidint amb l'eclosió de l'arte povera a Europa i el postminimalisme als Estats Units, Tàpies va accentuar el seu treball amb objectes incorporant-los al seu llenguatge. En els anys següents i fins al final de la seva vida, la cultura oriental va ser fonamental en la producció de l'artista, amb un èmfasi renovat en la matèria, en la identitat home-natura i en la negació de qualsevol dualisme. Les obres dels últims anys contenen una reflexió física i espiritual.

Tàpies va ser un intel·lectual amb un gran bagatge lector i musical. Va dur a terme una activitat intensa en el camp de l'obra gràfica amb llibres de bibliòfil i carpetes en col·laboració amb poetes i escriptors com Alberti, Bonnefoy, Du Bouchet, Brodsky, Brossa, Daive, Dupin, Foix, Frémon, Gimferrer, Guillén, Jabès, Mestres Quadreny, Mitscherlich, Paz, Saramago, Takiguchi, Ullán, Valente i Zambrano, entre d’altres. Paral·lelament a la seva activitat artística, Antoni Tàpies una desenvolupar una prolífica tasca d'escriptor. Entre les seves publicacions, destaquen: La pràctica de l'art (1970), L'art contra l'estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l'art (1993) i L’art i els seus llocs (1999). L'any 1984, per promoure l’estudi de l’art contemporani i la seva difusió, Antoni Tàpies va crear la Fundació Antoni Tàpies, amb seu a l'antiga editorial Muntaner i Simón, al carrer Aragó de l'Eixample de Barcelona.

L'obra de Tàpies s’ha exposat a les més destacades institucions internacionals i ha rebut múltiples guardons i reconeixements públics. Entre molts d'altres, s'ha exposat al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York (1962), a la Kunsthaus de Zuric (1962), a l'Institute of Contemporary Arts de Londres (1965), al Musée d'Art moderne de la Ville de Paris (1973), a la Neue Nationalgalerie de Berlín (1974), al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1990), a l'Institut Valencià d’Art Modern de València (1992), al Museum of Modern Art de Nova York (1992), al Jeu de Paume de París (1994) i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (2004).

Visita la mostra permanent
Reconstituir el desordre d’una possible ciutat. Utilitzar la maqueta no com un element de projecte sinó com una representació d’alguna cosa que ja existeix.
Jordi Colomer