Antonio Saura va viure la infància entre Madrid, València i Barcelona. L’any 1947, arrel d’una llarga malaltia, va començar a pintar i escriure de forma autodidacta. Aviat va descobrir la funció de la crueltat i la ironia com a eines per fer suportable la realitat. Si bé inicialment es va apropar al Surrealisme i a la pintura onírica, a la seva primera estada a París, entre 1953 i 1955, entrà en contacte amb “l’art autre” i els pressupostos informalistes del crític Michel Tapié. Va ser aquest qui el va introduir a la Galerie Stadler, on exposà amb molta freqüència. Des d’aquell moment, París es convertí en un dels seus llocs de residència preferits.

A la seva tornada a Madrid, fundà el grup artístic El Paso. Actiu entre 1957 i 1960, va reunir a Manolo Millares, Rafael Canogar, Luis Feito i altres representants de l’estètica informal suposant el primer grup d’avantguarda pictòrica a l’Espanya de la postguerra. El seu accés a l’informalisme i a l’expressionisme abstracte americà, junt a la devoció per la pintura de Goya, li van permetre trobar el seu llenguatge pictòric. Saura no abandona mai la figura humana, tot i que la sotmet a acusades deformacions. El procés de transició de la figuració a l’abstracció permet l’aparició de l’aspecte monstruós, associat a allò irracional, obscur i “informe”. La pulsió, la bellesa present en l’obscenitat i la tensió actuen com a metàfores de l’artista que s’enfronta al món. A partir dels anys 60, la seva obra descriu diferents formes de violència que s’exerceix en temes recurrents. Pot moure’s entre el particular (retrats) i el general (les multituds, les “foules”) , de la irreverència irònica a la clara insurrecció. Amb una gamma cromàtica restringida al blanc, negre i marró, utilitza una gran varietat de formats i de punts de vista.

A banda de la seva activitat pictòrica, Saura va realitzar nombroses il·lustracions en edicions de qualitat d’obres literàries universals i una gran producció de litografies. Va publicar també múltiples textos d’assaig sobre art. Des de la seva participació a la documenta de Kassel el 1964, va exposar en els més prestigiosos centres d’art com l’Stedelijk Museum d’Àmsterdam (1964, 1979), l’Institute for Contemporary Art de Londres (1966), la Fundació Miró de Barcelona (1980) o el Museo Reina Sofía de Madrid (1990), entre molts d’altres.

Visita la mostra permanent
La meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra.
Helena Almeida