Nascut a Barcelona el 1955, Jaume Plensa es va formar a l’Escola de la Llotja i a l’Escola Superior de Belles Arts d’aquesta ciutat. Des dels anys vuitanta, ha viscut i treballat a Berlín, Brussel·les, Anglaterra, França i els Estats Units, a més de Barcelona, on avui viu i treballa. Plensa és un dels escultors més reconeguts internacionalment en el tombant del segle XX al XXI. El seu treball es centra en la figura humana, on conflueixen dos vectors essencials: la matèria i la paraula. En els inicis de la seva trajectòria, als primers anys vuitanta, la seva escultura era antropomorfa, amb volumetries expressionistes de ferro forjat o colat que ens transportaven a paisatges humans de ressons totèmics i primitius.

Després dels conceptualismes dels anys setanta, l’art es trobava immers en els neoexpressionismes i els nous corrents figuratius. Però l’escultura de Plensa es depura ràpidament. Hi apareixen arquitectures, murs i geometries que la van buidant de matèria i apropant-la a una dimensió literària. L’artista elabora uns petits habitacles translúcids que evoquen l’absència del cos humà i la solitud de l’ésser, i que li permeten l’accés a un nou tipus d’obra que li reportarà un ampli reconeixement. La seva escultura s’anirà desmaterialitzant i els materials inicials com ferro, bronze, alumini, plàstic, alabastre o vidre, donaran pas a la llum, el so i la paraula. Des d’aquest moment, Plensa produeix grans rostres i figures de dones i homes d’arreu del món. Algunes, en una desmaterialització del procés escultòric, han estat elaborades amb un tramat de lletres que deixa veure el buit de l’espai interior. D’altres són figures nues de diferents ètnies que denuncien la vulnerabilitat de l’ésser humà i reivindiquen els drets humans universals.

Des de la seva primera exposició individual el 1980, la seva trajectòria expositiva l’ha portat a destacats espais d’art d’Europa, els Estats Units i l’Àsia. Cal esmentar les realitzades a la Fundació Joan Miró de Barcelona (1996), Galerie nationale du Jeu de Paume de París (1997), Malmö Konsthall de Malmö, Suècia (1997), Kestner Gesellschaft de Hannover (1999), Museo Reina Sofía de Madrid (2000), Nasher Sculpture Center de Dallas (2010), Yorkshire Sculpture Park de West Bretton, Anglaterra (2011), Basílica San Giorgio Maggiore a la Biennal de Venècia (2015) i MMoCA de Madison, Wisconsin (2016). També ha dut a terme projectes per a teatre i òpera, sobretot per a la companyia catalana La Fura dels Baus. Una part significativa de la seva producció es pot veure permanentment en espais públics de ciutats d’Espanya, França, el Japó, Gran Bretanya, Corea, Alemanya, Canadà, Holanda i els Estats Units, entre d’altres.

Visita la mostra permanent
Entrar en un museu és una cosa que comença a casa, en un avió, en un tuit
Mark Wigley