Nascut a Las Palmas el 1926 i mort a Madrid el 1972, Manolo Millares va contribuir a renovar la creació artística en el context de l’Espanya franquista dels anys cinquanta i seixanta. Va impulsar diferents grups de renovació, com el LADAC (Los arqueros del arte contemporáneo) el 1950 a Las Palmas i el més conegut El Paso, el 1957 a Madrid, juntament amb Antonio Saura i Pablo Serrano, entre d’altres artistes. La seva obra va viure una primera etapa fins al 1955, amb un llenguatge proper al surrealisme i a les arrels de la cultura aborigen de Canàries, i una segona marcada per la plena adscripció a l’informalisme.
Millares va introduir l’arpillera de sac com a tela, que estripava, cosia o enganxava; i altres materials com sorra, pedres o fusta, banyats en pintura. El negre, el blanc i el vermell van ser els seus colors de treball. Amb un llenguatge torturat sovint gestual i amb obres en què incorporava frenètiques escriptures inventades, al llarg dels anys va anar experimentant una acusada depuració d’elements fins a arribar, ja als seixanta, al que ell mateix va anomenar la «victòria del blanc». Defensor del treball d’artistes com Antoni Tàpies o Modest Cuixart, la seva pintura va estar sempre guiada per una recerca matèrica unida a la gestualitat del procés creatiu.
Visita la mostra permanent
Se suposa que els objectes tenen el caràcter objectiu dels productes industrials. No pretenen representar res més que allò que són. La categorització prèvia de les arts ja no existeix.
Charlotte Posenenske