Nascut a Las Palmas el 1926 i mort a Madrid el 1972, Manolo Millares va contribuir a renovar la creació artística en el context de l’Espanya franquista dels anys cinquanta i seixanta. Va impulsar diferents grups de renovació, com el LADAC (Los arqueros del arte contemporáneo) el 1950 a Las Palmas i el més conegut El Paso, el 1957 a Madrid, juntament amb Antonio Saura i Pablo Serrano, entre d’altres artistes. La seva obra va viure una primera etapa fins al 1955, amb un llenguatge proper al surrealisme i a les arrels de la cultura aborigen de Canàries, i una segona marcada per la plena adscripció a l’informalisme.
Millares va introduir l’arpillera de sac com a tela, que estripava, cosia o enganxava; i altres materials com sorra, pedres o fusta, banyats en pintura. El negre, el blanc i el vermell van ser els seus colors de treball. Amb un llenguatge torturat sovint gestual i amb obres en què incorporava frenètiques escriptures inventades, al llarg dels anys va anar experimentant una acusada depuració d’elements fins a arribar, ja als seixanta, al que ell mateix va anomenar la «victòria del blanc». Defensor del treball d’artistes com Antoni Tàpies o Modest Cuixart, la seva pintura va estar sempre guiada per una recerca matèrica unida a la gestualitat del procés creatiu.
Visita la mostra permanent
Entrar en un museu és una cosa que comença a casa, en un avió, en un tuit
Mark Wigley