Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924-2002) va estudiar arquitectura, però l’any 1947 va abandonar la carrera per dedicar-se al dibuix i a l’escultura. Si bé va començar treballant amb pedra, aviat va incorporar el ferro com a matèria base de la seva feina. Des del 1956, quan va presentar un nombre important de peces a la Galerie Maeght de París, la seva obra ha tingut un ampli reconeixement internacional. Chillida entén que l’escultura i els volums són generats pel material mateix. Abstracta i depurada fins als mínims elements, la seva obra pivota entorn de tres grans preocupacions: l’espai, el buit i el límit.

Les escultures de Chillida mostren una gran economia de mitjans, un acusat sentit de la monumentalitat, una estricta harmonia amb l’entorn i una poderosa relació auràtica i totèmica amb l’espai. El seu treball inclou una gran producció de gravats i escultura pública, i ha estat objecte d’estudi per part d’escriptors com Octavio Paz o José Ángel Valente i de filòsofs com Martin Heidegger o Émile Cioran. L’any 2000 es va inaugurar a Hernani (Guipúscoa) el museu Chillida-Leku, amb un fons significatiu de l’obra de l’artista.

Des dels seus inicis, amb el galerista Aimé Maeght a París, l’obra de Chillida s’ha exposat en nombrosos museus i institucions d’arreu del món. La seva projecció internacional va rebre un fort impuls el 1958, quan va obtenir el Premi Internacional d’Escultura de la Biennal de Venècia i el Premi de la Fundació Graham de Chicago. Hi ha més de quaranta obres públiques de Chillida en paratges naturals i en ciutats com Barcelona, Berlín, Frankfurt, París, Sant Sebastià o Washington; destaca sobretot Alemanya, on aquest artista ha estat sempre especialment valorat. El seu treball s’ha pogut veure en múltiples retrospectives com les del Museum of Fine Arts de Houston (1966), la National Gallery de Washington (1979), el Martin-Gropius-Bau de Berlín (1991), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) de Madrid (1999), el Museu Guggenheim de Bilbao (1999) i la Galerie nationale du Jeu de Paume de París (2001). La seva obra és present en bona part dels museus d’Alemanya (Manheim, Berlín, Frankfurt, Düsseldorf, Münster, etc.), de Suïssa (Basilea, Zuric, Ginebra, Winterthur, etc.) i dels Estats Units (Nova York, Houston, Dallas, Chicago, etc.).

Visita la mostra permanent
Reconstituir el desordre d’una possible ciutat. Utilitzar la maqueta no com un element de projecte sinó com una representació d’alguna cosa que ja existeix.
Jordi Colomer