¿El arte cura?

Les pràctiques estètiques contemporànies interactuen amb l’estructura de la realitat com a interferències que obren intersticis de problematització i posen el món en acció. La singularitat d’una proposta radica en la part de la realitat en la qual s’inscriu i en els procediments de la seva inscripció: com més subtils i precisos són aquests major n’és el poder crític i major l’impacte dels seus efectes. Aquesta és la perspectiva de l’enfocament de l’obra definitiva i més radical de Lygia Clark, Estruturação do self (Estructuració del jo), una pràctica experimental que s’inscriu en la subjectivitat de l’espectador i, més àmpliament, en la modalitat de subjectivació dominant, que és la base de la màquina d’homogeneïtzació que porta el nom de «consens». És en aquest mecanisme essencial de la producció de realitat en la contemporaneïtat on intervé la proposta de l’artista, tot reactivant en la subjectivitat de l’espectador la funció estètica de la qual depèn la creació en la relació d’aquell amb el món. Posant la subjectivitat en acció, Lygia Clark, a la seva manera, recupera el poder crític i clínic de l’art.

Al febrer del 2001, Suely Rolnik va ser convidada a fer una conferència en el MACBA en el context dels debats Art, bogeria i cura, vinculat a les exposicions Zush Tecura i La Col·lecció Prinzhorn: traces sobre el bloc màgic. La conferència es va titular "L’art cura?".