L’Anna Irina Russell fa temps que treballa amb el reflex de la llum. Insistentment, a les ciutats on anava, buscava les càmeres situades a l’espai públic per dirigir-hi la llum. A vegades sola, molts cops acompanyada. El resultat d’aquestes accions sempre és un vídeo, on la càmera s’enlluerna i impedeix que es vegi la ciutat de manera intermitent. Aquesta discontinuïtat imprecisa i orgànica, fruit del joc de recerca de l’artista per enlluernar la càmera, crea un ritme càlid i tangible, com la veu en parlar. Com si es tractés d’una forma de comunicar-se. Com una altra manera de fer visible la seva presència en l’espai.

Amb aquesta proposta en curs, però en aquests moments situada en l’àmbit de la llar, l’Anna Irina continua la seva exploració. Què podem observar si parem atenció a la llum present a les nostres cases? Quina intensitat té la llum solar a casa nostra? A quines hores entra amb més força? Com va variant la seva direcció? En aquest recorregut, què enlluerna? Quines formes i dibuixos crea? Les puc dibuixar o fotografiar canviant el moment del dia o de la setmana, i observar si veiem algun patró de repetició o si van variant. A què és degut?

També ens podem fixar en com interactua la llum amb els objectes. Hi ha algun objecte o material de casa que la llum travessi o que reflecteixi? I si hi jugo? I si agafo algun objecte que faci rebotar la llum per intentar dirigir-la on vulgui? Què puc fer amb aquest “control” de la llum? Podria dibuixar a l’espai com si fos la punta d’un llapis. Podria fer-la ballar. Podria ser un mode de comunicació, o donar escalfor, com fa el personatge a la pel·lícula Mon Oncle de Jacques Tati, o aprofitar per crear recorreguts de llum per casa, ajudant-nos a parar atenció als detalls que enlluerna. I fins on pot arribar aquest domini de la llum? Podria explorar els seus límits, mirant de transportar-la, o fer proves de la distància en què encara es manté la seva força.

La interacció amb la llum esdevé una pràctica que ens ajuda a ser conscients del temps i de l’entorn, ja que es veu condicionada per aquests elements. Aquest límit és una oportunitat per treballar la repetició i fixar-nos en les diferències que emergeixen a partir d’un mateix gest. Una matèria, la llum, que ens permet observar-la, transformar-la, transportar-la, dibuixar-la...

 

 

Altres propostes

Una mateixa imatge pot ser testimoni, alhora, del passat i anticipar un futur previsible.
Ignasi Aballí