La pràctica artística de Laia Estruch gira al voltant de la veu com a realitat material: com una potència expressiva i un mitjà que el cos exhala. En l’última dècada, el seu treball ha ampliat els límits de l’art contemporani, la paraula parlada i el teatre experimental per explorar la gramàtica comunicativa i emotiva de la veu i posar a prova les convencions de la seva posada en escena. L’interès d’Estruch se centra en els extrems i en la porositat de la paraula oral en la seva relació amb el cant i el so en brut. L’articulació de sorolls i significats sovint engloba i excedeix el llenguatge vocal humà: respiració, exclamació, murmuri, udol, crit i xiuxiueig. La veu és remodelada com un objecte suprahumà extraordinari. En les seves performances recents, hi veiem escenes i accions en què el cos d’Estruch queda suspès damunt del terra, sigui gràcies a inflables i a estructures que recorden les dels parcs infantils (Moat, 2016-2018), a elements de piscina de Crol (2019) o a l’escenari suspès de Ganivet (2020-2021).

Laia Estruch és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2010) i també ha cursat estudis a la Cooper Union de Nova York (2010). Ha presentat mostres individuals a la Fundació Joan Brossa (Barcelona, 2020-2021), a La Capella de Sant Roc (Valls, 2019) i a la Fundació Joan Miró (Barcelona, 2019), i ha participat en mostres col·lectives com ara La cuestión es ir tirando, al Centro Cultural de España (Ciutat de Mèxic, 2020) i Back to School, a la Fundación Rafael Botí (Còrdova, 2018). 

Més informació: laiaestruch.com