Rosemarie Castoro (Nova York, 1939-2015) va viure i va treballar a Nova York, en un moment en què el minimalisme i el conceptualisme formaven part de l’avantguarda artística d’aquesta ciutat. Va col·laborar activament a l’Art Workers’ Coalition amb artistes com Carl Andre, Hollis Frampton, Sol LeWitt i Yvonne Rainer, entre d’altres, i amb col·lectius feministes. Si bé va iniciar la seva trajectòria en l’àmbit de les arts gràfiques, com posa de manifest la importància del dibuix en la seva obra, també es va interessar per la dansa. Mentre estudiava al Pratt Institute de Nova York, va coreografiar i interpretar les seves pròpies creacions. Tot i que es va decantar per la pintura, el que marca la seva obra és precisament la manera d’interpretar l’espai des de la perspectiva de la dansa i el diàleg entre aquestes dues formes artístiques. Cal remarcar, en aquest sentit, el paper de la dansa en els seus diaris, amb fotografies performatives de les seves obres, descrites per la mateixa artista com «contenidors» i escenaris per al cos. Ampliant el concepte d’«intermèdia», l’obra de Castoro abasta des de l’abstracció pictòrica fins a les accions performatives al carrer i al seu estudi, però també la poesia, l’art postal, l’escultura, les instal·lacions i el land art.

Les seves primeres exposicions, al començament dels anys setanta, van ser a la Tibor Nagy Gallery de Nova York. A més de presentar el seu treball en galeries de Nova York, París i Londres, també va exposar a l’American Center de París (1983) i al Newark Museum of Art de Nova Jersey (1991). El 2017, el MACBA de Barcelona va organitzar la primera gran retrospectiva de l’artista. La seva obra forma part de col·leccions com la del MoMA de Nova York, el Centre national des arts plastiques de París, el Newark Museum of Art de Nova Jersey o el MACBA de Barcelona.