Després de formar-se en arquitectura i sociologia a Madrid i Barcelona, Ignacio Criado es va instal·lar a Madrid. Pioner de l'art conceptual i experimental a l'Estat espanyol, va ser amic de Juan Hidalgo i del grup d'acció Zaj. Durant la segona meitat dels anys seixanta i els setanta, la seva obra va sintonitzar amb els plantejaments de moviments internacionals com Fluxus i també amb l'art pobre i el land art. Criado va ser un artista clau en el qüestionament de l'objecte artístic tal com l'havia entès la tradició. Deutor de Duchamp, va incorporar una poètica de l'objecte pobre i va entendre sempre l'art com una eina per explicar el món. Es va valdre d'una multiplicitat de mitjans (acció, instal·lació, escultura, fotografia, vídeo, arquitectura) per reflexionar sobre conceptes com el pas del temps, el contrast entre idea i matèria, i la dialèctica entre construcció i destrucció. De difícil classificació, va actuar sempre amb una gran llibertat de pensament i creació.

Va realitzar nombroses exposicions en espais com el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (2012), l'IVAM de València (1999) i el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (2013), i va prendre part en mostres significatives com els Encuentros de Pamplona (1972) o Fuera de formato al Centro Cultural de la Villa de Madrid (1983). Va participar també en la Biennal de Venècia (1977) i l'Exposició Universal de Sevilla (1992), entre d'altres. La seva obra es troba en col·leccions com la del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, el Centro Atlántico de Arte Moderno de Las Palmas de Gran Canaria, el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla i el MACBA de Barcelona.