Miquel Barceló va néixer el 1957 a Mallorca, on va viure fins al 1975, any en què es va traslladar a Barcelona per estudiar a l'Escola de Belles Arts Sant Jordi. Aquest període a Barcelona, durant la segona meitat dels anys setanta, va coincidir amb el final de la dictadura de Franco i la transició a la democràcia, i va generar una renovada efervescència cultural que, en l'àmbit de l'art, es va concretar en la ruptura amb la línia d'obres de contingut polític, en favor d'una recuperació de la pintura. Les pintures de Barceló incorporen una àmplia gamma de tècniques i mitjans, i transformen la superfície pictòrica plana de l'abstracció moderna en un espai amb la seva pròpia topografia de materials. L'artista va presentar la primera exposició individual l'any 1976 amb el títol Cadaverina 15. Contenia caixes amb substàncies orgàniques en descomposició; demostrava l'interès de Barceló per la transformació orgànica i revelava la influència de l'artista alemany Joseph Beuys. Les obres més pictòriques de Barceló representen sovint temes clàssics, com ara natures mortes, paisatges i estudis de llum, i testimonien la contínua recerca de l'artista d'un nou vocabulari formal expressiu en la pintura. Barceló crea moltes de les seves obres horitzontalment, a terra, i el seu procés artístic li permet una llibertat de moviment sobre la tela que mostra la influència de la tècnica del dripping, o degoteig, de l'artista americà Jackson Pollock. El 1982 Barceló va aconseguir el reconeixement internacional quan el director de la Documenta VII de Kassel, Rudi Fuchs, el va escollir com a representant espanyol per a l'edició d'aquell any.