Mathias Goeritz va néixer el 1915 a Danzig, Alemanya (avui Gdánsk, Polònia) i va passar la seva infància i joventut a Berlín, on va començar els estudis de medicina; aviat, però, els va abandonar per formar-se a l'Escola d'Arts i Oficis de Berlín-Charlottenburg, on es va doctorar en Filosofia i Història de l'Art. El 1936, arran de l’ascens del nazisme, va marxar d'Alemanya. Després d’un periple per diversos països europeus, el 1941 va arribar al Marroc i el 1945 a Espanya, on va treballar al costat de Joan Miró i Ángel Ferrant. L’any 1952 es va traslladar a Mèxic i s’hi va establir fins a la seva mort, el 1990.

Tot i que la pintura de la seva primera etapa està marcada per la guerra i per la influència dels grups expressionistes alemanys Die Brücke i Der Blaue Reiter, aviat evoluciona des de l’expressionisme cap a l’abstracció i incorpora l’interès per l’arquitectura. El diàleg entre pintura i arquitectura caracteritzarà la resta de la seva producció, que influirà notablement en la plàstica i l’arquitectura mexicanes contemporànies. Un dels conceptes centrals de la seva proposta estètica és l’arquitectura emocional, un corrent arquitectònic que utilitza un disseny molt net i la construcció de torres, primant sempre el sentit escultòric per damunt del funcional. Goeritz argumentava que l’arquitectura s’havia de considerar una obra d’art, en el sentit que ens convida a habitar diferents espais per poder experimentar emocions diferents.