Pionera en la pràctica de performances, cinema experimental i instal·lació de vídeo, des dels anys vuitanta ha desenvolupat un gènere híbrid que fusiona elements molt diversos. Jonas incorpora objectes com màscares i miralls, però també pantalles de vídeo, sons, textos i moviment coreografiat per explorar les nocions de subjectivitat i ritualisme. Si en les primeres obres es centrava en les màscares del jo i les seves transformacions, més endavant ho va fer en relats històrics i mitològics rellegits en clau contemporània. En els seus viatges als anys setanta va conèixer de primera mà la cultura dels aborígens hopi d’Amèrica del Nord, el teatre japonès Noh i Kabuki, i la tradició oral mediterrània de Grècia i el Marroc. A aquests referents creatius cal sumar-hi el seu context de formació (les perfomances de Claes Oldenburg, Robert Morris i Lucinda Childs a la Nova York dels setanta); el treball d’amics com Richard Serra, Robert Smithson, Nancy Holt i Gordon Matta-Clark; i la dansa experimental de Trisha Brown i Yvonne Rainer. Amb les seves instal·lacions i performances, Jonas insereix en el present l’univers màgic de narratives universals i posa en evidència la relació destructora dels humans amb una natura cada vegada més fràgil. L’any 1994, arran de l’exposició retrospectiva a l’Stedelijk Museum d’Amsterdam, va decidir convertir algunes de les seves performances en instal·lacions, cosa que li van permetre entrar en el circuït expositiu internacional.

Entre les retrospectives dedicades a la seva obra, destaquen les realitzades a l’Stedelijk Museum d’Amsterdam (1994), l’Stadtgalerie de Stuttgart (2001), el Queens Museum of Art de Nova York (2004), el MACBA de Barcelona (2007), Tate Modern de Londres (2018) i la Pinacoteca de Sâo Paulo (2020). Les seves obres formen part de col·leccions públiques com la del MoMA i el Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, Tate Modern de Londres i el MACBA de Barcelona, entre moltes altres.