María Teresa Hincapié va néixer a Armenia, Colòmbia, i va morir a l’edat de 54 anys després d’una llarga malaltia. Artista performativa, va ser una figura clau en el desenvolupament de la performance durant les dècades de 1980 i 1990. Formada inicialment en teatre com a membre del grup Acto Latino i influïda per les idees de Jerzy Grotowski (1933-1999) i l’horitzó experimental que aquest director de teatre polonès havia obert entorn del concepte de «teatre pobre», Hincapié es va interessar per una dramatúrgia neta, simple i austera. A finals dels vuitanta, la seva pràctica va virar definitivament cap a la performance de llarga durada, un àmbit en el qual va explorar accions que, pel seu abordatge experimental, van marcar un moment seminal en la gènesi de les pràctiques contemporànies a Colòmbia. Va conviure amb artistes com Doris Salcedo, José Alejandro Restrepo, Álvaro Restrepo i Mapa Teatro, entre molts d’altres de l’escena de l’art contemporani colombià.

L’exploració inicial de la vida quotidiana i la transformació d’accions rutinàries en actes simbòlics van crear una metodologia per a les seves performances en què el món de l’art impregnava tots els aspectes de l’existència, alhora que funcionava com un punt de convergència per a la seva creativitat, la seva ètica i la seva política. El 1990 Hincapié va obtenir el primer premi del XXXIII Salón Nacional de Artistas de Colombia amb la performance de llarga durada Una cosa es una cosa; era la primera vegada que el premi s’atorgava a una obra efímera i no objectual. El 1996 va tornar a rebre aquesta distinció per Divina Proporción, en la qual va viure uns quants dies a l’espai expositiu mentre plantava i feia créixer l’herba damunt el terra de formigó. Des del principi, el caràcter efímer i la qualitat canviant de l’objecte van caracteritzar les seves performances.

El 1995 va començar el seu ambiciós projecte Hacia lo sagrado caminant de Bogotá a San Agustín en un viatge que va durar vint-i-un dies; al llarg del viatge, va combinar accions de supervivència amb la naturalesa simbòlica i ritual del pensament mític, que a partir d’aquell moment va esdevenir el nucli fonamental de la seva poètica. D’aleshores endavant, Hincapié va dedicar la seva obra a aquesta recerca «del sagrat» a través d’accions absolutament essencials. Segons l’artista, això li permetia establir una relació més íntima amb la vida: menjar, dejunar, observar, plantar i –potser encara més important– caminar.

Va participar en exposicions internacionals com The Body of Art, la 1a Biennal de València (2001); Always a Little Further, 51a Biennal de Venècia (2005); i la 27a Biennal de São Paulo (2006), entre d’altres.