Harun Farocki va néixer a Neutitschein (República Txeca) l’any 1944. Entre el 1966 i el 1968 va estudiar cinema a la Deutsche Film und Fernsehakademie de Berlín. El 1969 va realitzar la seva primera pel·lícula. Des de llavors ha dirigit prop d’un centenar de llargmetratges, documentals per a cinema i televisió. També és autor de peces sonores i d’una gran quantitat de textos crítics. En el 1973 i el 1984, va ser redactor de Filmkritik, la revista de cinema més influent a Alemanya. També ha treballat com a docent: entre els anys 1993 i 1999 va ser professor a la Universitat de Califòrnia a Berkeley; entre el 2000 i el 2001, a la Hochschule der Künste a Berlín, i des del 2004, és professor visitant a l’Akademie für Bildende Künste de Viena.

Malgrat la diversitat mostrada en el total de la seva producció, el seu treball s’associa al concepte de cinema d’assaig. Política, economia i estètica es barregen, de manera que les seves pel·lícules esdevenen estudis teòrics sobre la societat contemporània caracteritzats per un intens contingut sociopolític i per la seva càrrega crítica. Per fer-ho, Farocki analitza les tècniques de control a la nostra societat a través de temes com la tecnologia militar, la indústria, les presons, la revolució o els camps de concentració. A les seves peces reutilitza material, combina imatges d’arxiu, vídeos institucionals, pel·lícules industrials o casolanes, vídeos d’instrucció o cintes de videovigilància, que originalment van ser realitzades amb uns objectius concrets com ara ensenyar tasques pràctiques, de producció, tècniques d’entrenament o controls de qualitat. A la sala de muntatge juxtaposa aquestes imatges, les combina amb seqüències filmades i els dóna un nou sentit. Així, en manipula la funció original de la mateixa manera que altres ho poden fer amb una informació que prèviament ja ha estat alterada, en una denúncia de la tergiversació i el control a què estem sotmesos en l’era de la imatge.

L’ús de material d’arxiu és comú en el seu treball, com ara a Videogrames d’una revolució (1992) o Treballadors sortint de la fàbrica (1995). I també l’anàlisi de la imatge publicitària, com a Natura morta (1997), on mostra la imatge publicitària no pas com a reflex del desig, sinó com a creadora del desig per oferir-li, ràpidament, un objecte. En Els creadors dels móns de consum (2001), descobreix les estructures de pensament que estan al darrere de les estratègies de consum. Com en treballs anteriors de Farocki, el seu mètode consisteix a exposar una tècnica, de la qual es desprèn una ideologia, en aquest cas d’arrel indubtablement totalitària. Farocki ha desenvolupat una mena d’ordenació de les imatges que li permet descobrir la ideologia subjacent a la tècnica, o de quina manera aquesta tècnica és al seu torn capaç de generar noves estructures de pensament. La seva obra es podria qualificar com l’anàlisi de les societats plantejada per Foucault, ja que les seves pel·lícules posen en dubte la Societat de Càstig, la Disciplinària i la de Control a través de la investigació de la imatge.

Farocki exposa fins a quin punt l’ull humà perd la capacitat de discernir imatges genuïnes. Des de Foc inextingible (1969), un dels seus primers curts realitzat en l’entorn del maig del 68, Farocki utilitza el cinema com un instrument que li permet interpretar políticament la realitat. A Imatges del món i epitafis de la guerra (1988), s’ocupa amb austeritat i rigor a mirar una imatge, a descobrir què vol dir realment allò que té davant seu i quines en són les implicacions. A Imatges de presó (2000), aprofundeix en la imatge com a instrument de submissió i control. I en un dels seus últims treballs, sobre la Guerra del Golf del 1991, Eye / Machine I-III (2001-2003), que es pot veure a la Col·lecció MACBA, tracta de com la tecnologia visual militar penetra en la vida civil.