Cristina Iglesias va abandonar els estudis de química per dedicar-se a la creació artística. Després de formar-se a Barcelona, es va traslladar a la Chelsea School of Art de Londres. Forma part de la generació d’artistes que a la segona meitat dels anys vuitanta va protagonitzar el reconeixement internacional de l’art espanyol i, en concret, de l’escultura. Si la seva exposició al CAPC de Bordeus el 1987 va suposar el començament de la seva projecció internacional, la seva participació al pavelló espanyol de la XLV Biennal de Venècia de 1993, que va compartir amb Antoni Tàpies, va consolidar la seva trajectòria. Cristina Iglesias utilitza formigó, alabastre, resina, ferro o vidre, i també vegetals com el bambú o les fulles seques, per construir formes escultòriques en què destaquen les textures i els materials. A través de jocs de llums i ombres en gelosies, formes o relleus vegetals, sostres flotants, portes cegues, murs, marquesines i altres elements arquitectònics, Iglesias situa objectes en diàleg amb l’espai. L’experiència de l’espectador és un element central en les seves obres, que teatralitzen l’espai i creen climes de misteri, sensacions de laberint i evocacions d’universos literaris.

La seva obra s’ha exposat regularment a museus i galeries d’Europa i Amèrica. Destaquen, entre d’altres, l’Stedelijk Van Abbemuseum d’Eindhoven a Holanda (1985), el CAPC Musée d’art contemporain de Bordeus (1987), la Kunsthalle de Berna (1991), la Universitat de York a Toronto (1992), Arteleku a San Sebastián (1995), el Henry Moore Institute de Leeds a Gran Bretanya (1995), el Solomon Guggenheim Museum de Nova York (1997), el Palacio Velázquez de Madrid (1998), el Guggenheim de Bilbao (1998), el Museo Serralves de Porto (2002), el Carré d’Art - Musée d’art contemporain de Nimes (2002), l’Irish Museum of Modern Art de Dublín (2003) i el Ludwig Museum de Colònia (2006). Les seves obres es troben en col•leccions destacades com la del Guggenheim Museum de Nueva York i Bilbao, la Tate Gallery de Londres, el Museo Nacional Reina Sofía de Madrid, el MACBA de Barcelona i el Centre Pompidou de París, entre d’altres.