Nascut a Madrid el 1890 i mort en aquesta ciutat el 1961, Ángel Ferrant és un dels noms claus de l’avantguarda escultòrica espanyola. Fill del pintor Alejandro Ferrant, es va formar a la Escuela de Artes y Oficios de Madrid, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i al taller de l’escultor Aniceto Marinas. Si bé al començament es va dedicar a l’escultura figurativa, la seva estada a Barcelona, entre 1920 i 1934, va propiciar el canvi cap a una gramàtica de caire renovador i avantguardista. El 1929-1930, Ferrant ja havia aconseguit una síntesi de línies i un llenguatge plenament abstracte. El 1931 va participar en la fundació del grup ADLAN (Amics de l’Art Nou) i el 1936 en l’Exposició Logicofobista, una mostra propera a les poètiques surrealistes de l’objecte. Des de 1945, adoptant la poètica de l’objet trouvé, va incorporar nous materials com pedres, pals o petxines , que transformava, com ell mateix en deia, en conjunts d’«expressió inutilitària». Als anys cinquanta, va produir obres amb una clara abstracció primitiva. Amb una constant voluntat renovadora, també va crear escultures articulades i mòbils que posaven de manifest el seu interès pel moviment i la recerca gràfica, i que l’han situat en un lloc destacat dins l’art cinètic a l’Estat espanyol.