Andrés Nagel (Sant Sebastià, 1947) estudia arquitectura a la Universitat de Navarra, i des d'aleshores ha viatjat i viscut a diversos països. La seva producció abasta la pintura, l'escultura i l'arquitectura. En els seus inicis, als anys setanta, el seu treball entronca amb artistes bascos que, com a alternativa a l'informalisme, l'abstracció i el conceptualisme, recuperen la figuració. La seva obra, que inclou figures humanes, animals i construccions mecàniques executades amb irreverència i sarcasme, ha estat qualificada per la crítica de «figuració postmoderna». Nagel adopta el color i els temes populars del pop art, les perspectives xocants i l'humor del surrealisme, i els materials recuperats de l'art pobre. Incorpora tota mena de materials i presenta escenes, amb colors plans i contrastats, protagonitzades per personatges desencaixats, dionisíacs, intensos, desenfrenats i que sovint recorden les bacants del món antic. Donant molta importància a la línia i sempre amb un cert barroquisme, aquestes peces conviden a una lectura en clau social i també des de la subjectivitat.

Després d'una primera mostra individual a Pamplona (1972), exposa a les Salas Ruiz Picasso de Madrid (1983), el Museo Jovellanos de Gijón (1983), el Mile 4 Chicago International (1985), el Museo de Bellas Artes de Bilbao (1988), el Museo de Bellas Artes de Vitòria (1989), el Museo Tamayo de Ciutat de Mèxic (1991) i el Museo de San Telmo de Sant Sebastià (1996). Destaquen les antològiques presentades al Museo de Bellas Artes de Bilbao (1995) i al Koldo Mitxelena Kulturunea de Sant Sebastià (1999). Ha dut a terme nombroses exposicions en galeries de diferents ciutats espanyoles i en col·lectives a Europa, Amèrica i Àsia. Nagel té obra pública a Barcelona, Amorebieta (Biscaia) i Mallorca. La seva obra forma part de col·leccions com la del British Museum de Londres, l'Artium de Vitòria-Gasteiz, la Fundació "la Caixa", el Museum of Contemporary Art de San Diego a Califòrnia, el Meadows Museum de Dallas i el MACBA de Barcelona, entre d'altres.