Nascuda a Zamora l’any 1965, viu i treballa a Londres. Es va formar en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València i al Goldsmiths College de Londres. Amb una producció escultòrica destacada a l’Estat espanyol des dels anys vuitanta, Ana Prada porta a terme una poetització de l’objecte. La seva obra, de caràcter manual i processual, transforma objectes i materials extrets de la vida quotidiana com rul·los i pinces de cabell, tetines de biberó, mitges de niló o ganivets de plàstic. Objectes i materials pobres i aparentment banals, però amb una gran càrrega simbòlica que li permet revisar l’univers tradicionalment entès com a femení. A partir d'associacions heterodoxes i sorprenents, Prada constitueix un nou ordre carregat d'ironia on aboca una poètica molt personal. Ja sigui plantejades com a dispositius escultòrics o com a projectes poètics tridimensionals, les seves obres sovint s’integren directament a la paret, de manera que s’elimina la noció de suport o de marc. Per la seva mateixa gènesi, els treballs d'aquesta artista activen una sèrie de dicotomies derivades de l'exploració i la subversió dels principis tradicionals de l'escultura: figura/fons, objecte/espai i fragilitat/consistència. El seu procés constructiu es fonamenta en l'apropiació i la resignificació, fet que sovint provoca tensions estètiques i simbòliques.

Ha exposat al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1995), Witte de With de Rotterdam (1996), New Museum of Contemporary Art de Nova York (1998), Jerwood Space de Londres (1999), MUSAC-Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (2007) i Sala Parpalló de València (2010), entre d’altres espais. L’any 2020 se’n va presentar una gran exposició al Centro de Creación Contemporánea de Andalucía a Còrdova i al MUSAC-Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León. Les seves obres es troben en múltiples col·leccions, com l’Arts Council Collection del Regne Unit, el MUSAC de León, l’Helga de Alvear de Madrid/Cáceres i el MACBA de Barcelona.