Alexander Calder (Lawton, Pennsylvania, 1898 – Nova York, 1976) és un dels escultors més influents del segle XX. Després d'una infància nòmada, i acabats els estudis d'enginyeria en una prestigiosa escola dels Estats Units el 1923, es va traslladar a Nova York i el 1926 a París, on comença a treballar l'escultura amb filferro. A través de la flexió i torsió d'aquest material, dibuixa figures tridimensionals. Interessat en el món del circ, crea el seu propi espectacle amb actors, animals i objectes diminuts que manipula ell mateix en actuacions molt celebrades davant dels amics.

S'incorpora al moviment Abstraction-Création, creat per Piet Mondrian, Jean Hélion, Jean Arp i Antoine Pevsner, i inicia una gran amistat amb Joan Miró i altres artistes de l'avantguarda europea. El 1931 crea la seva primera escultura cinètica i el 1932 exposa els primers mobiles, batejats amb aquest nom pel seu amic Marcel Duchamp. Es tracta de volums en suspens que incorporen elements abstractes en moviment i equilibri. Convidat per Miró, amb qui l'unia una gran amistat i afinitat estètica, Calder fa estades a Barcelona, Mallorca i Mont-roig del Camp. És a Barcelona, a principis dels anys trenta, on ofereix un espectacle del seu circ en miniatura als membres del GATCPAC. A partir dels anys quaranta i un cop establert definitivament als Estats Units, Calder construeix escultures monumentals amb xapa d'acer que s'exposen en espais públics oberts. A més de l'escultura i la pintura, una exuberant personalitat artística el va embarcar en la manufactura de joies i d'utensilis domèstics, la confecció de joguines, tapisseries, escenografies teatrals i llibres il·lustrats.

Des de la seva primera exposició individual, al 1928 a la Weyhe Gallery de Nova York, va obtenir un ampli reconeixement. Altres fites destacades en la seva trajectòria són la font de mercuri per al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París (1937), el premi internacional d'escultura a la Biennal de Venècia (1952), el mòbil monumental per al nou edifici de la UNESCO a París (1958), i la instal·lació d'obres de gran format en espais com el Lincoln Center de Nova York i la Plaza Federal de Chicago.