Post-rock?

Tot i així, no n’hi ha prou amb les constants formals del post-rock per identificar-lo i classificar-lo: el seu públic és bigarrat i els seus discursos, diversos. Potser per això el terme s’assigna sovint amb lleugeresa i no poques vegades la seva conceptualització depèn exclusivament de la subjectivitat de qui ho aplica. Els uns hi volen veure la recuperació de les essències del rock alemany dels setanta, un retorn al rock progressiu. Uns altres celebren l'(aparent) rendició de les guitarres davant les possibilitats (aparentment) infinites del mitjà electrònic. N’hi ha d’altres que fins i tot estableixen connexions amb el postpunk dels primers vuitanta a través de l’influx de la música jamaicana. En realitat tothom –i ningú– té raó. De fet, el post-rock es defineix, en essència, pel que no és: el tradicional, el ja codificat, el fàcilment consumible.

Més futurista que postmodern, encara que poc bel·ligerant i per tant mancat de prou impacte mediàtic per transcendir comercialment, el post-rock es desenvolupa en els marges del mercat i utilitza els mateixos circuits que tantes altres atomitzacions estilístiques de «l’alternatiu». En definitiva, si alguna cosa és el post-rock és una actitud a favor de la singularitat i la curiositat, de la llibertat d’elecció estètica i l’experimentació al marge de dogmes i cànons.