Ombres i silencis o els fantasmes que tornen com la primera vegada

El 1896, l’escriptor Màxim Gorki assisteix a una funció de «les fotografies animades» dels germans Lumière i en deixa el seu testimoni: «Ahir a la nit vaig ser al Regne de les ombres. Si sabíeu com n’és, d’estrany! Un món sense so, sense color. Totes les coses –la terra, els arbres, la gent, l’aigua i l’aire– hi estan imbuïdes d’un cel gris, grisos ulls enmig de rostres grisos i, als arbres, fulles d’un gris cendra. No és la vida, sinó la seva ombra; no és el moviment, sinó el seu espectre silenciós […]. I enmig de tot, un silenci estrany, sense que s’escolti la remor de les rodes, el so dels passos o de les veus. Res. Ni una sola nota d’aquesta confusa simfonia que acompanya sempre els moviments de les persones. Calladament, el fullatge gris cendra dels arbres es belluga amb el vent i les siluetes grises de les persones, que semblen condemnades a l’etern silenci i cruelment castigades en ser privades de tots els colors de la vida, llisquen en silenci sobre un terra gris […]. Aquesta vida, grisa i muda, t’acaba trastornant i deprimint. Sembla que transmeti un advertiment, carregat d’un sentit vague però sinistre, que fa estremir el cor. Te n’oblides d’on ets. Imaginacions estranyes envaeixen la ment i la consciència comença a afeblir-se i a obnubilar-se…»*

Com afirma Oubiña en el seu llibre, hi ha alguna cosa fantasmagòrica en la descripció de Gorki. El món que es projecta sobre la pantalla està habitat per ombres que han suplantat les persones i les coses. Són sinistres en el sentit freudià del terme. I això és el que les torna admonitòries, inquietants, temibles. El que sorprèn Gorki no és l’avenç tecnològic, sinó el caràcter espectral de les figures. L’afirmació que hi ha fantasmes.

Inspirat en algunes de les primeres videoinstal·lacions de l’artista plàstic José Antonio Hernández-Díez, concretament Annabel Lee (1988) i Houdini (1989), el cineasta Andrés Duque proposa un conjunt de pel·lícules que li produeixen el mateix esbalaïment sobrenatural que va sentir en veure-les exposades per primera vegada a la Galería de Arte Nacional de Caracas. «No és la vida, sinó la seva ombra» perquè, adverteix Gorki, hi falten els colors i els sons.

destacats

1 resultats

Latitudes — Ombres i silencis o els fantasmes que tornen com la primera vegada [Enregistrament audiovisual activitat]

document