MUSEU ORAL DE LA REVOLUCIÓ
Activitat

MUSEU ORAL DE LA REVOLUCIÓ

en curs
MUSEU ORAL DE LA REVOLUCIÓ

El Museu oral de la revolució és un projecte concebut per Beatriz Preciado i realitzat amb la investigació i la col·laboració dels alumnes del Programa d’Estudis Independents del MACBA, edició 2012-2013.

El Museu oral de la revolució és un arxiu-exposició performatiu i sonor que busca fer audibles i espacialitzar, en el context de la ciutat i el museu contemporanis, els llenguatges de transformació social inventats per les minories racials, de gènere, sexuals, corporals i de la diversitat funcional i cognitiva: des de la primera revolució d’esclaus d’Haití i les revoltes citoyennes fins als actuals moviments queer, autistes, intersexuals, transgèneres, antiespecistes i altres, que lluiten per ampliar i redefinir els límits de l’horitzó democràtic.

El projecte, elaborat com a treball de recerca col·laboratiu pels alumnes del Programa d’Estudis Independents 2012-2013 del MACBA, posa en qüestió l’hegemonia de la mirada silenciosa, del visitant-ull i del cub blanc que dominen el museu contemporani. Davant l’exposició tradicional, es proposa la creació d’un espai fosc en el qual s’intensifiquen l’experiència de l’escolta i l’enunciació d’actes de parla. S’hi explora la producció de coneixement oral, la funció de la teatralitat en l’activisme, les relacions entre llenguatge i acció, l’especificitat semiòtica i pragmàtica dels enunciats polítics, així com les relacions del gènere literari del «manifest» amb les pràctiques artístiques d’avantguarda i conceptuals.

El 1791, l’esclau Toussaint-Louverture declara abolida l’esclavitud a l’illa d’Haití. El mateix any, en un context en què les dones i els fills bastards no tenen dret a la paraula política, Olympe de Gouges llegeix públicament la Déclaration des droits de la femme et de la citoyenne. El 1849, quan les dones no tenen dret al vot, Jeanne Deroin es presenta com a candidata a les eleccions legislatives franceses. El 1867, Karl Ulrich afirma, davant una assemblea de juristes alemanys que criminalitzen l’homosexualitat, que l’homosexual no és un malalt sinó un subjecte de ple dret. El 1987, Larry Kramer s’identifica públicament com a malalt de sida per alçar-se contra la gestió política de la pandèmia als Estats Units… «Com és possible», es pregunta Jacques Rancière, «que els qui no tenen dret ni a parlar públicament, ni a governar, reclamin accés a l’àmbit de la política a través de la paraula? Com és possible que un cos abjecte es declari subjecte polític per efracció? Com s’inventa una escena de l’enunciació?» «Quina és la veu contemporània», pregunta Judith Butler, «que irromp en el llenguatge de la llei per interrompre’n elfuncionament unívoc?»

El Museu oral de la revolució convida un conjunt d’artistes a respondre aquestes preguntes duent a terme actes de parla, lectures performatives o interpretacions públiques d’aquests enunciats, discursos o manifestos. Durant la primera setmana de desembre, diversos espais del MACBA i de la ciutat es convertiran en improvisades caixes de ressonància urbanes per als llenguatges de la transformació social.

Amb textos i manifestos de Sojourner Truth, Jeanne Deroin, Karl Ulrich, Karl Maria Kertbeny, Emma Goldman, Valentine de Saint-Point, Valerie Solanas, Aimé Césaire, Carl Wittman, Frantz Fanon, Monique Wittig, Combahee River Collective, Adrienne Rich, Gloria Anzaldúa,Jorge Eliécer Gaitán, Carla Lonzi, Cheryl Clarke, Pedro Lemebel, Virginie Despentes, Amanda Baggs, Mujeres Creando i Jim Sanclair, entre d’altres.

mostrar-ne més mostrar-ne menys
dates
29 de novembre 2013 – 7 de desembre 2013
títol
MUSEU ORAL DE LA REVOLUCIÓ
programa
0 activitats