Microòperes d’avui

Primer acte: El cel no es guardarà el secret
CCCB

La peça, que combina elements d’òpera, instal·lació i experimentació escènica, reflexiona sobre la història de la bellesa i la relació entre art i natura a través d’un diàleg de dues veus anònimes que recorren etapes vitals diferents. Amb un format que qüestiona les convencions de l’òpera, l’obra es presenta com un testimoni de la complexitat de l’art en el seu intent de capturar la bellesa del món natural, plantejant alhora si aquest esforç és revelador o inútil.

En un viatge temporal i escènic, musical i lumínic, El cel no es guardarà el secret proposa un diàleg de veus que muten, que travessen els estadis de la vida (de la infantesa a la vellesa), els de les relacions (de l’amor a l’amistat) i els del vincle amb el món (de l’escepticisme a la fusió). La peça fa del diàleg un intent de resoldre la pregunta que sempre ens acompanya: quina és la història de les coses belles?

Segon acte: Aura
MACBA

Aura, una òpera del segle XXI concebuda pel poeta Gabriel Ventura, la compositora Marina Herlop i l’artista visual Rosa Tharrats, se’ns presenta com una evocació escènica de ressonàncies medievals amb un fort component panteista.

Situada en el segle XIII, la protagonista d’Aura fuig d’un món devastat per les guerres de les croades del papa Inocenci III i es refugia en un bosc del Llenguadoc. Allà troba una font en què se li apareix l’Àngel de les Aigües, amb qui manté una conversa sobre la seva condició de refugiada. L’aigua, en les seves diverses manifestacions, se li revela com a “porta i mirall”, com a esperança i “gràcia del pensament”. 

Inspirada en les visions de místiques com Hildegarda de Bingen, així com en les formes de representació de l’art romànic (hieratisme, trencament de la dimensió espai-temps…), Aura és una invocació de cants melismàtics i ecos digitals, poblada d’éssers aquàtics i veus del més enllà. Personatges incorporis i plasmàtics, possibles criatures d’un futur interespècie. 

Aura es constitueix, així, no només com un cant a la natura com a espai de pau i refugi, d’imaginació, vida i pensament, amb l’aigua com a element central, sinó també com un cant contra les devastacions de la guerra. 

En un temps com el nostre, d’urgent crisi climàtica, Aura ens recorda el poder germinador, purificador i reparador de l’aigua com a element constitutiu de l’ésser humà i el planeta, tot subratllant una consciència ecosòfica que hem de conservar i propiciar per a la subsistència i l’equilibri harmònic. 

Tercer acte: Desheretaràs la terra
Liceu

Desheretaràs la terra parla d’un món devastat, on la naturalesa ha perdut la seva capacitat de sustentar la vida. Una figura ancestral invoca les forces de la Terra i la saviesa femenina, buscant connectar amb les arrels del sofriment i la memòria d’aquells que han sigut testimonis de la decadència del planeta i una jove, perduda i trencada, busca respostes sobre la seva existència, un vincle entre la vida i la mort, demanant ajuda per alliberar-se del pes de l’existència. 

A través d’un diàleg místic i simbòlic qüestionem la possible regeneració del nostre futur. Una peça que vol reflexionar sobre la nostra responsabilitat col·lectiva entorn de la transformació i la degradació d’allò que ens rodeja, convidant-nos a repensar la nostra complicitat amb la destrucció. 

L’escenografia, amb un terra orgànic que batega amb fragilitat, reflecteix la decadència del planeta, mentre grans teles, en respirar a través de la llum i el moviment, suggereixen els estats emocionals del paisatge i la complexitat de les relacions humanes i no humanes en constant transformació. La dansa, la música i la veu creen una atmosfera sensorial que, entrellaçant dolor i esperança, ens interpel·len a repensar la nostra connexió amb la terra i la necessitat de trobar ressorgiment com a espècie confrontant la deriva a la qual ens trobem avesades.