Un programa de cinema comissariat per Julio Pérez Perucha
Recordem, amb una brutalitat esquemàtica, que a l’octubre del 1967 i a Sitges, una assamblea de cineastes (en exercici o potencials) va fer paleses les forçades insuficiències polítiques, expressives i democràtiques del cinema de l’època més compromès amb la lluita per la democràcia; que el 1968 van sovintejar les lluites antifranquistes entre nosaltres, i que el 1969 es va iniciar amb un policíac estat d’excepció. Per si no fos prou, i pel que feia a l’àmbit del cinema, la censura s’encruelia, els obstacles corporativosindicals (sindicat vertical: antidemocràtic, no ho oblidem) augmentaven de manera desmesurada, i, per tant, una bona quantitat de cienastes/autors es van rendir i van decidir que la capacitat de maniobra a l’interior del sistema passava de ser mínima a ser nul·la. Per tant, es van col·locar d’esquena a la legalitat administrativa del franquisme: de llavors ençà les seves pel·lícules serien al·legals, o bé directament il·legals, és a dir, semiclandestines, si no directament clandestines i susceptibles de patir, pel·lícules i autors, persecució policíaca.
Iniciat ja el 1967, aquest proteic i apassionant moviment es desplaça sobre dos eixos. D’una banda, la impugnació dels mecanismes formals, significants i retòrics de tot el ventall de fórmules del cinema dominant i convencionalment industrial i de mercat, per tal com es postulava que lluitar contra el sistema franquista (i/o capitalista), en els dominis de la cultura (o sigui, de la ideologia), començava per atacar els seus mecanismes de comunicació i consum, i que, des d’aquesta perspectiva, la tria d’elements referencials no era decisiva. De l’altra, l’eix que assegurava que calia conferir a tota mena d’intervenció política antifranquista un bany de realitat que recuperés i restituís per a l’experiència de l’espectador les creixents lluites populars que tenien lloc, per la qual cosa calia donar prioritat a la immediata llegibilitat de les propostes i deixar experiments “formalistes” per a una ocasió menys farcida d’urgències. Un vell debat, doncs. És clar que sovint tots dos eixos esdevenien un de sol.
Aquest moviment, que al final dels setanta es va anar dissolent en el conjunt del “cinema de la transició” i a la riquesa del qual va contribuir molt, és el que documenta, a través de casos exemplars, el conjunt de projeccions d'aquest cicle.
