L’efecte Tropicalia

Programa de concerts

El tropicalisme és fruit d'una tradició estètica en un espai i un temps concrets: el Brasil del final dels anys seixanta. No és tant un gest de ruptura com una reinvenció de la memòria popular.

El crític Pedro Alexandre Sanches en va dir «la decadència bonica de la samba». Però, més enllà de l'àmbit musical, Tropicália va ser, abans que res, un gest de llibertat; un acte de canibalització cultural, inspirat en el Manifiesto antropófago (1928) del poeta Oswaldo de Andrade, que es va alimentar de la tradició i de l'avantguarda a parts iguals.

Sota el guiatge de Caetano Veloso, Gilberto Gil, Maria Bethânia, Gal Costa, Tom Zé, Os Mutantes i Rogério Duprat, entre altres, a Tropicália van convergir en un mateix pla samba, bossa nova, rock and roll i experimentalisme. Va sorgir en un període delimitat per la dictadura de la junta militar colpista, que va ocupar el poder al Brasil des del 1964 fins al 1985. En aquest context, el cinema –amb Glauber Rocha, Nelson Pereira dos Santos i Joachim Pedro de Andrade–, el teatre –Zé Celso Martinez Correa– i les arts plàstiques –la instal·lació Tropicália (1967) d'Hélio Oiticica va donar nom al moviment– es van alinear amb la música per reinventar els signes culturals populars tradicionals en una modernitat cosmopolita, que per si mateixa ja representava una oposició frontal al règim.