Podríem establir sense gaires riscos aquesta equació: proclamar la mort dels grans metarelats, segons la coneguda diagnosi de Lyotard, implica posar en entredit la possibilitat de criticar les ideologies i, per extensió, tot exercici crític, incloent-hi l'artístic. Com seria possible decidir si no es té un lloc ben fonamentat des del qual decidir? Aquesta reflexió obre l'època de la postpolítica, en la qual la paròdia postmoderna de la dicotomia esquerra / dreta, sense deixar de provocar una acció social, empeny a pensar el que és polític més enllà de la política. D'alguna manera, la pregunta d'Adorno –com és possible fer filosofia després d'Auschwitz– troba un ressò en una altra pregunta: com és possible pensar i actuar en l'esfera política quan les grans ideologies han mort? Tenint en compte que no és inversemblant concebre la societat com una xarxa de sistemes interrelacionats, és ben palès que la crítica d'art és arrossegada per la mateixa problemàtica de la crítica en el seu sentit polític (si és que aquesta distinció resulta oportuna). Aquest taller indaga sobre les formes que ha adoptat la crítica d'art en l'era de la postpolítica. Prenent com a punt de referència les tres grans ideologies –marxisme, psicoanàlisi i estructuralisme–i tenint en compte les aportacions de les relectures marxistes –marxisme francès i Escola de Frankfurt–, el nostre objectiu és fer un recorregut per formes de postcrítica (segons la coneguda expressió de Gregory L. Ulmer) com la deconstrucció, el feminisme, el postestructuralisme, l'esquizoanàlisi, etc. El taller anterior (La crítica d'art com a intervenció en l'espai social, febrer-juny 2003) va tenir com a finalitat reflexionar sobre el paper polític de la crítica d'art respecte de les seves possibilitats d'acció i d'intervenció en l'esfera pública; aquesta nova edició continua en aquesta mateixa línia, però reflexionant sobre el paper de la postcrítica en l'època del final de la política. Per descomptat, aquesta manera de plantejar el problema resulta provocativa, ja que les seves premisses constitueixen el centre d'una àrdua polèmica. Però provocar és precisament el que pretenem, tot i ser conscients que l'ús del prefix "post" acostuma a indicar pobresa d'imaginació, i que la mort acostuma a venir acompanyada de la reaparició dels fantasmes (els espectres de Marx de què parla Derrida).
Xavier Antich és professor d'Estètica i codirector del Màster en Comunicació i Crítica d'Art de la Universitat de Girona.
Manuel Asensi és professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València i professor visitant en diverses universitats dels Estats Units.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Dirigit per Manuel Asensi i Xavier Antich.
Podríem establir sense gaires riscos aquesta equació: proclamar la mort dels grans metarelats, segons la coneguda diagnosi de Lyotard, implica posar en entredit la possibilitat de criticar les ideologies i, per extensió, tot exercici crític, incloent-hi l’artístic. Com seria possible decidir si no es té un lloc ben fonamentat des del qual decidir? Aquesta reflexió obre l’època de la postpolítica, en la qual la paròdia postmoderna de la dicotomia esquerra / dreta, sense deixar de provocar una acció social, empeny a pensar el que és polític més enllà de la política. D’alguna manera, la pregunta d’Adorno –com és possible fer filosofia després d’Auschwitz– troba un ressò en una altra pregunta: com és possible pensar i actuar en l’esfera política quan les grans ideologies han mort? Tenint en compte que no és inversemblant concebre la societat com una xarxa de sistemes interrelacionats, és ben palès que la crítica d’art és arrossegada per la mateixa problemàtica de la crítica en el seu sentit polític (si és que aquesta distinció resulta oportuna). Aquest taller indaga sobre les formes que ha adoptat la crítica d’art en l’era de la postpolítica. Prenent com a punt de referència les tres grans ideologies –marxisme, psicoanàlisi i estructuralisme–i tenint en compte les aportacions de les relectures marxistes –marxisme francès i Escola de Frankfurt–, el nostre objectiu és fer un recorregut per formes de postcrítica (segons la coneguda expressió de Gregory L. Ulmer) com la deconstrucció, el feminisme, el postestructuralisme, l’esquizoanàlisi, etc. El taller anterior (La crítica d’art com a intervenció en l’espai social, febrer-juny 2003) va tenir com a finalitat reflexionar sobre el paper polític de la crítica d’art respecte de les seves possibilitats d’acció i d’intervenció en l’esfera pública; aquesta nova edició continua en aquesta mateixa línia, però reflexionant sobre el paper de la postcrítica en l’època del final de la política. Per descomptat, aquesta manera de plantejar el problema resulta provocativa, ja que les seves premisses constitueixen el centre d’una àrdua polèmica. Però provocar és precisament el que pretenem, tot i ser conscients que l’ús del prefix “post” acostuma a indicar pobresa d’imaginació, i que la mort acostuma a venir acompanyada de la reaparició dels fantasmes (els espectres de Marx de què parla Derrida).
Xavier Antich és professor d’Estètica i codirector del Màster en Comunicació i Crítica d’Art de la Universitat de Girona.
Manuel Asensi és professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València i professor visitant en diverses universitats dels Estats Units.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
dates
23 de gener 2004 – 26 de març 2004
preu
Inscripció normal: 90 €Estudiants i desocupats: 72 €Amics del MACBA: 60 €
títol
La crítica d’art en l’era postpolítica
Mostrar-ne més
Mostrar-ne menys
dates
23 de gener 2004 – 26 de març 2004
títol
La crítica d’art en l’era postpolítica
preu
Inscripció normal: 90 €Estudiants i desocupats: 72 €Amics del MACBA: 60 €
