L'objectiu d'aquest seminari és contribuir a una reconsideració crítica dels models de treball
educatiu i de mediació als museus, i intentar respondre
a l'imperatiu a què estan sotmesos avui els museus a adoptar estratègies de màrqueting de públics, d'acord amb una concepció de l'experiència cultural segons el model del consum i que pot conduir a una banalització cultural, en detriment d'un projecte politicocultural
que pugui posar en qüestió el marc que hi ha i que estigui encaminat de debò a produir espais d'emancipació. Això comporta qüestionar la despolitització tecnocràtica del concepte de "gestió
cultural" a favor del concepte de política cultural, tot reconeixent en aquest gest i com a premissa la falsedat del concepte universalista del subjecte i partint del reconeixement del caràcter inherentment polític de la construcció de la subjectivitat i les identitats socials. Es tracta de repensar les polítiques educatives del museu (enteses com a mètodes de mediació i negociació) en un sentit més ampli i complex, que no neutralitzi, sinó que afavoreixi el potencial crític i subversiu de l'esfera cultural. Aquest seminari està concebut com una contribució al debat sobre les possibilitats i impossibilitats de l'art en la configuració d'espais crítics de llibertat, autonomia i oposició, i de les seves reformulacions
històriques.
La construcció del públic
L’objectiu d’aquest seminari és contribuir a una reconsideració crítica dels models de treball
educatiu i de mediació als museus, i intentar respondre
a l’imperatiu a què estan sotmesos avui els museus a adoptar estratègies de màrqueting de públics, d’acord amb una concepció de l’experiència cultural segons el model del consum i que pot conduir a una banalització cultural, en detriment d’un projecte politicocultural
que pugui posar en qüestió el marc que hi ha i que estigui encaminat de debò a produir espais d’emancipació. Això comporta qüestionar la despolitització tecnocràtica del concepte de “gestió
cultural” a favor del concepte de política cultural, tot reconeixent en aquest gest i com a premissa la falsedat del concepte universalista del subjecte i partint del reconeixement del caràcter inherentment polític de la construcció de la subjectivitat i les identitats socials. Es tracta de repensar les polítiques educatives del museu (enteses com a mètodes de mediació i negociació) en un sentit més ampli i complex, que no neutralitzi, sinó que afavoreixi el potencial crític i subversiu de l’esfera cultural. Aquest seminari està concebut com una contribució al debat sobre les possibilitats i impossibilitats de l’art en la configuració d’espais crítics de llibertat, autonomia i oposició, i de les seves reformulacions
històriques.
