Programa de cinema i debats
Comissariat per Carles Guerra
Els últims documentals de Joaquín Jordá s'han convertit en referents d'un públic que no es dóna per satisfet amb qualitats estrictament cinematogràfiques. Des del 1979, any en què va realitzar Numax presenta, les pel·lícules de Jordá s'han vinculat a debats més amplis. Numax presenta (1980) testimonia el tancament d'una fàbrica barcelonina just en el moment en què els polítics espanyols signaven el Pacte de la Moncloa. Més endavant, El encargo del cazador (1991) va aplegar les veus d'aquella generació que havia protagonitzat la transició democràtica espanyola. Mones com la Becky (1999) va qüestionar els límits de la psiquiatria. Després, De nens (2003) entreteixia la regeneració urbana del Raval barceloní amb un cas de pederàstia. Finalment, Vint anys no és res (2004) va aplegar els protagonistes de Numax presenta per comprovar què se n'havia fet, dels desitjos expressats vint-i-cinc anys abans. Les històries de vida que explica cadascun d'ells configuren un retrat atípic de la nostra història recent. D'aquesta manera, la seva cinematografia s'ha associat amb la urgència per abordar problemàtiques actuals que sovint reben també una atenció mediàtica intensa. En el seu cas, la pel·lícula és una baula més en la cadena de l'opinió pública, un instrument per entrar en debat.
La seva participació en l'Escola de Barcelona, moment en què va produir Dante no es únicamente severo (1967), l'etapa posterior de militància ortodoxa al servei del PCI i la tornada a Espanya al final dels setanta, quan va reprendre la pràctica del cinema, que havia abandonat momentàniament, ofereixen tres contextos radicalment diferents i, alhora, tres models de producció molt diferenciats en la seva trajectòria personal. No hauríem d'oblidar que el perfil de Jordá no es limita a la realització de pel·lícules. També és guionista, traductor literari i professor.
Per aquest motiu Jordá s'ha convertit en un referent per a joves realitzadors que hi troben una manera de fer cinema al marge dels models de producció dominants. La trajectòria atzarosa de Jordá demostra que el seu cinema és reflex de models de producció diferents i de vegades antitètics. En la seva filmografia hi ha documentals, ficcions i pel·lícules militants, i també formats diferents i pressupostos desiguals. Malgrat tot, això és el que li confereix un acabat realista que no recorre a cap tipus de naturalisme per confeccionar les obres. Al contrari, el seu cinema se sosté sobre la capacitat de reflectir i encabir les condicions humanes i materials amb què treballa.
Jordá es podria definir com un intel·lectual que ha fet del cinema un espai comú en el qual, per dir-ho d'alguna manera, el moment del cinefòrum s'integra en la pel·lícula. Cadascuna de les seves produccions ha generat també públics específics, atrets per la promesa de participar en un debat. Tal com ha suggerit alguna vegada, a ell només li interessa generar la situació. «Jo em preocupo més per la mise en place de l'escena i el pla que no pas per la manera com ho captarà la càmera. Organitzo la situació i després em retiro. Me'n podria anar a prendre un cafè i tornar quan tot estigués fet.» Això és el que podríem qualificar, sense cap mena de dubte, de «cinema de situació».
Carles Guerra
