Idiorítmies
L’art d’acció ha qüestionat en les seves diverses formes i manifestacions les lògiques de l’espectacle i, amb elles, la distància entre els qui produeixen i els qui reben; entre els qui fan i els qui presumiblement es limiten a veure en l’art. En un programa de performance com Idiorítmies sembla pertinent preguntar-se sobre què és el que convoca un públic i, de manera més precisa, què és el que el configura com a tal. Si en l’edició anterior es plantejava una reflexió crítica sobre el paper que exerceix i podria exercir la institució amb la seva capacitat d’«instituir» pràctiques, de dibuixar límits disciplinaris i establir les regles del joc, així com la seva responsabilitat com a garant de la trobada entre artista i públic, la present edició convoca l’espectador a explorar els múltiples papers que pot adoptar i els espais que se li assignen des de la institució.
Programa comissariat per Soledad Gutiérrez, directora de CentroCentro, i Pablo Martínez, cap de Programes del MACBA.
Una de les fórmules de l’art que ha treballat més radicalment la relació amb el públic és el happening. En aquest sentit, es presenta com una oportunitat l’exposició que acull el museu Oscar Masotta. La teoria com a acció entorn de la figura d’aquest intel·lectual argentí, autor d’una obra on destaquen la transmissió, la repetició i formes artístiques com el happening o l’antihappening (1966). El programa inclou la pel·lícula Segunda vez (2018) de Dora García, que parteix del relat de Julio Cortázar per presentar dos re-enactments –o dues repeticions, si utilitzem la terminologia psicoanalítica de Masotta– de dos dels happenings que Masotta va dur a terme a Buenos Aires a la dècada dels seixanta. Happening, públic, autor, partitura-guió, filmació i repetició seran alguns dels conceptes que es debatran a propòsit de la pel·lícula de Dora García, però també travessaran tot el programa d’aquest any com ja van fer, en part, en l’edició anterior.
Un altre dels conceptes desenvolupats per Masotta és el de desmaterialització (expressat en una conferència a l’Instituto Di Tella el 1967 amb el títol «Después del pop: nosotros desmaterializamos» i que el MACBA acaba de reeditar en la seva col·lecció de publicacions en línia Quadern portàtil) com una manera de fer en la pràctica artística i la seva resistència. Una reflexió que es troba subjacent en molts dels treballs inclosos en aquesta edició d’Idiorítmies i que és central en la pràctica de Mette Edvardsen, a qui aquest any dediquem una atenció especial. Un treball en el qual els objectes esdevenen eines per esperonar la imaginació de l’espectador i invocar una forma de públic actiu des de la desmaterialització. Les diverses performances d’Edvardsen configuren un corpus de treball on es pot rastrejar la investigació que ha desenvolupat durant l’última dècada, des d’una peça seminal com Private Collection (2002), on la ballarina i coreògrafa s’endinsa en el món dels objectes i la seva presència en escena. En aquesta obra primerenca, la relació amb els objectes ja posa de manifest la seva capacitat de transformació a través d’un joc d’absències i presències. Edvardsen porta a l’extrem aquesta investigació en dues peces de la trilogia que va produir entre 2011 i 2015: Black i No Title. Són obres on qui juga amb els objectes és el llenguatge, i la presència de l’artista a l’escena altera l’espai real. El poder performatiu de les paraules en aquest cas no sols fa coses, sinó que les convoca en la seva aparició i desaparició. Si en aquestes peces l’activació de la imaginació dels espectadors i el text desmaterialitzat fet oralitat són fonamentals, a Oslo (2017) qui desapareix és la performer, per tal de concentrar tota la presència espacial en el text i en altres múltiples veus. A més d’aquestes performances, en el marc d’Idiorítmies es presentarà una selecció de les peces videogràfiques d’Edvardsen, juntament amb algunes de les seves publicacions, a l’atri del museu.
En paral·lel a les presentacions del treball de Mette Edvardsen i més relacionat amb la idea d’idiorítmia, el programa s’obre amb un concert de Luke Fowler i Richard Youngs, que exploren a l’escenari una mena de diàleg musical a partir de l’experimentació amb diversos gèneres i instruments inventats.
En el desenvolupament d’aquest programa és tan important la desmaterialització com la construcció o recreació d’altres imaginaris a través de les paraules i de la invocació d’altres éssers, des de Mercedes Azpilicueta i el seu treball Ye-gua, Ye-ta, Yu-ta ( 2015-2017) i la seva col·laboració amb el cor del museu Decòrum en la «investigació deshonesta» sobre textos del poeta argentí Néstor Perlongher; el recital analíric Jinete Último Reino Frag. 3 de María Salgado i Fran MM Cabeza de Vaca, que aprofundeix en les desobediències subjectives i que provoca l’emoció que mou la paraula; o Fino Fantasma (2015-2017) de Naufus Ramírez-Figueroa, que a través d’una peça subtil ens parla de la vida més enllà de la mort, una mena de viatge cap a la materialització del que ja no existeix.
Ha participat en exposicions d’art internacionals com Manifesta (1998), Biennal d’Istanbul (2003), Münster Sculpture Projects (2007), Biennal de Sydney (2008) i Documenta de Kassel (2012), entre d’altres. Va representar l’Estat espanyol a la Biennal de Venècia el 2011. La seva obra s’ha mostrat en museus com el MACBA de Barcelona (2003), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (2005), MUSAC de Lleó (2005, 2015), SMAK de Gant (2006), GfZK de Leipzig (2007), CA2M de Móstoles, Madrid (2014), IVAM de València (2018) o Centro Galego de Arte Contemporánea de Santiago de Compostel·la (2020), entre molts d’altres.
La seva obra es troba en múltiples col·leccions com la del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, Fundació “la Caixa” de Barcelona, Centre National des Arts Plastiques de París, Henry Art Foundation de Seattle, MUSAC de Lleó, els FRAC de Metz, Dijon, Montpeller i París, i el MACBA de Barcelona.