Programa de cinema comissariat per George Stolz
El MACBA presenta per primera vegada a Espanya una retrospectiva de l'obra cinematogràfica de Hollis Frampton (Ohio, 1936 – Nova York, 1984), cineasta, fotògraf i pioner en l'art digital.
Les pel·lícules de Hollis Frampton són un reflex de la seva prodigiosa capacitat d'erudició i del seu ampli ventall d'interessos, que inclou les llengües clàssiques, la filosofia, les matemàtiques i la història del cinema, com també tots els camps que es van anar acumulant en la seva evolució artística des de la poesia, passant per la fotografia, fins al cinema experimental. En l'obra de Frampton, el llenguatge és alhora motiu i agent, i la tensió entre paraula i imatge constitueix la força motriu de la majoria de les seves pel·lícules més aconseguides. Així mateix, la combinació d'imatges fixes i en moviment —una relació paradoxal que constitueix l'essència del cinema i és particularment rellevant per a la pràctica artística contemporània, en què intervenen el vídeo i la fotografia— s'explora contínuament en les pel·lícules de Frampton i es posa al servei d'un constant i inquisitiu plantejament filosòfic sobre la naturalesa fonamentalment disjuntiva de l'experiència i la percepció, en consonància amb la creença de Frampton que el cinema és una «metàfora de la consciència».
Frampton no es va dedicar al cinema fins que va tenir prop de 30 anys. Va estudiar idiomes i literatura, i la seva primera aspiració era convertir-se en poeta, però un breu període juvenil al costat d'Ezra Pound el va portar a abandonar la poesia. A Nova York, al final dels anys cinquanta, va mostrar interès primer per la fotografia, abans d'iniciar-se en el món del cinema a mitjan anys seixanta. En aquesta ciutat es va submergir en els moviments artístics de l'avantguarda contemporània del moment: alguns dels seus amics més propers foren l'escultor Carl Andre i el pintor Frank Stella (tots dos havien estat companys d'institut), i va col·laborar sovint amb artistes, coreògrafs i poetes. Els elogis de la crítica sobre el seu primer llargmetratge, Zorns Lemma, el van situar com un dels principals exponents del cinema experimental nord-americà, i un seguit d'assaigs teòrics i crítics dels anys setanta sobre cinema i fotografia van confirmar aquesta posició, en presentar una barreja d'erudició, intel·ligència i humor irònic. Durant els anys setanta, Frampton va treballar gairebé exclusivament en la seva última i inacabada pel·lícula èpica, Magellan, abans de morir d'un càncer de pulmó el 1984.
Fins i tot les primeres pel·lícules de Frampton ja defugien la narrativa i adoptaven sistemes basats en disciplines com ara les matemàtiques i la lingüística, per a les seves estructures organitzatives. Tot sovint, les seves pel·lícules també eviten les capacitats il·lusionistes tradicionals del mitjà, a favor dels seus aspectes físics i mecànics, com es demostra quan Frampton esgarrapa, empalma, tenyeix el cel·luloide o hi dibuixa a sobre. Aquest enfocament de la manera de fer cinema va fer que Frampton fos classificat com un dels cineastes estructuralistes, un moviment que incloïa directors com ara Paul Sharits, Ernie Gehr i Tony Conrad. Tanmateix, les pel·lícules de Frampton —incansablement eclèctiques, actives, autobiogràfiques i líricament poètiques— es resisteixen a la simple catalogació, i el seu grau de complexitat és tan alt, que tot intent de síntesi és un atac a l'experiència fílmica pròpiament dita. Però, tot i la seva complexitat intel·lectual, les pel·lícules de Frampton aconsegueixen assolir una poesia visual que sols el cinema pot oferir.