L'obra de Harun Farocki (Nový Jicin, Txecoslovàquia, actualment Neutitschein, Alemanya, 1944), una de les més originals, complexes i sofisticades del cinema alemany modern, serà abordada des de diferents formats: un programa en el qual es projectarà una selecció de la seva filmografia, una conferència impartida per l'autor juntament amb Roger Buergel i un taller sobre anàlisi fílmica.
Farocki va estudiar entre el 1966 i el 1968 a la Deutsche Film und Fernsehakademie (Acadèmia Alemanya de Cinema i Televisió) de Berlín, de la qual fou expulsat per motius polítics. Des de 1966 va treballar per al cinema i la televisió i va escriure per a diversos mitjans. Entre 1974 i 1984 fou redactor i autor de la revista de cinema Filmkritik, i va col·laborar com a guionista, actor i productor en diversos projectes. Des de 1990 ha realitzat nombroses exposicions i instal·lacions.
Autor d'un cinema de difícil classificació per al qual les categories "assaig" o "documental" són sens dubte insuficients, Farocki ha desenvolupat en el seu treball una mena d'ordenació de les imatges que li permet descobrir la ideologia subjacent a la tècnica, o la manera en què aquesta tècnica és al seu torn capaç de generar noves estructures de pensament. Aquests "assaigs de classificació d'imatges", en paraules de Gilles Deleuze –un autor de referència per a Farocki–, poden adquirir en la seva obra diferents formes i abraçar des de les imatges dels precursors del cinema (la pintura, la fotografia) fins als seus continuadors (el vídeo i la imatge digital). Farocki s'interroga sobre les interseccions socials entre guerra, economia i política, sobre el teló de fons d'una història audiovisual de la civilització.
Farocki exposa fins a quin punt l'ull humà perd la capacitat de discernir imatges genuïnes. Des de Fuego inextinguible (1969), un dels seus primers curts realitzat en l'entorn del maig del 68, Farocki utilitza el cinema com un instrument que li permet interpretar políticament la realitat. A Imágenes del mundo y epitafios de la guerra (1988) s'ocupa amb austeritat i rigor de mirar una imatge, de descobrir què significa realment allò que té davant seu i quines en són les implicacions. Els seus darrers treballs, sobre la guerra del Golf de 1991, Eye Machine I i II (2001 i 2002), que es poden veure a la col·lecció MACBA, tracten de com la tecnologia visual militar penetra en la vida civil.
La utilització de material d'arxiu és un fet comú en el seu treball, com per exemple a Videogramas de una revolución (1992) o Trabajadores saliendo de la fábrica (1995). A Imágenes de prisión (2000) aprofundeix en la imatge com a instrument de submissió i de control. Farocki mostra com es construeix la imatge del presoner com a marginat, violent i desequilibrat i denuncia l'estat actual de les presons i el càstig en societats que es defineixen com a avançades i humanitàries.
Un altre dels temes recurrents en Farocki és l'anàlisi de la imatge publicitària. Naturaleza muerta (1997) mostra la imatge publicitària no com a reflex del desig, sinó com la creadora del desig per oferir-li, ràpidament, un objecte.
A Los creadores de los mundos de consumo (2001) descobreix les estructures de pensament que hi ha darrere les estratègies de consum. Com en treballs anteriors de Farocki, el seu mètode consisteix a exposar una tècnica, de la qual es desprèn una ideologia, en aquest cas d'indubtable arrel totalitària.
