Fernand Deligny. Permetre, traçar, veure

Seminari

El desenvolupament del seminari segueix les etapes cronològiques del recorregut que va portar Deligny des de l'hospital psiquiàtric d'Armentières (nord de França), on va ser educador durant la Segona Guerra Mundial, fins a Monoblet, a la regió protestant de Les Cévennes (sud de França), on l'any 1969 va crear una xarxa d'acollida de nens autistes. De l'asil a la xarxa, els reptes són els mateixos: crítica de les «ideologies de la infantesa»; creació d'un medi alternatiu a la institució, dissenyat no sols per a sinó també d'acord amb l'especificitat d'individus refractaris a la dependència; l'aplicació, en pràctiques formalitzades (per no dir-ne artístiques), d'un pensament antropològic de l'espai i d'allò «humà» exterior al llenguatge. En l'escriptura i el cinema, Deligny busca una llengua que correspongui a la «manera de ser» autística sense intenció ni projecte. La recerca d'una imatge «que no es pren», anàloga al traçat original i comú, és l'última etapa d'una reflexió poètica i política. El rebuig que fa Deligny de les «especialitats», el fet de recórrer a coneixements pràctics en comptes de ferho a disciplines estanques, troba ressò en un seminari polivalent que reuneix investigadors, sociòlegs, filòsofs, psicoanalistes, traductors, artistes, historiadors del cinema i historiadors de l'art.