
Activitat
El descontentament i la promesa
Aquesta és l’audaç hipòtesi amb què Walter Mignolo inicia una relectura crítica de la història de la modernitat: l’agenda oculta del Renaixement i de la narrativa civilitzatòria de la Il·lustració no era l’humanisme, sinó la colonialitat. La «matriu colonial» no és un accident de la modernitat, sinó el fonament epistèmic del capitalisme i de la seva expansió global. Aquesta complicitat entre coneixement modern i règim de poder, deixa entreveure una fractura política insalvable en el si del projecte universalista de la modernitat occidental i permet entendre la urgència de la desobediència epistèmica. Si durant 500 anys la colonialitat va ser creada, gestionada i transformada des d’Europa, els estats imperials de l’Atlàntic Nord i els Estats Units, a partir de la Conferència de Bandung, el 1955, dos contraprojectes, alhora complementaris i oposats, acabaran posant en qüestió la legitimitat del que la retòrica de la modernitat promet. D’una banda, els arguments a favor de la “desoccidentalització” guanyen força a l’est i el sud-est asiàtics. De l’altra, els projectes de la “descolonització” aposten per un desmuntatge de la raó racial i patriarcal i de la seva lògica diferencial de progrés. Quin lloc ocupen les institucions culturals en la narrativa de la modernitat colonial? Pot ser el museu un lloc d’ descolonització del coneixement i de la sensibilitat o continua essent avui un espai de regulació i control de la producció de significat i de subjectivitat?